.
Aquesta és una de les pintures més importants i conegudes de Ilia Efimovich Repin (1844-1930). Es diu “Burlaki na Volge” (131.5 cm × 281 cm), que vindria a ser “Els sirgadors del Volga” i està alMuseu Rus de St Petersburg.
La pintura és una crítica a les condicions de vida de les classes més pobres de Rússia i a les institucions que permetien que existissin feines com la de sirgador del riu Volga. Fer de sirgador era una feina molt dura i miserable doncs convertia a les persones en mers animals d’arrossegament.
En mirar la pintura, el que més s’ens destaca es el rostre i l’actitud de les persones, que extenuades sota el dur sol, segueixen arrossegant el vaixell. Podem veure la misèria de la seva vida i la total resignació davant d’una condició que no poden/saben canviar. Són homes gastats. Ja ni parlen entre ells. Cadascún d’ells està tancat en els seus pensaments, en la seva misèria, i l’únic interès que té pels seus companys, és que estirin com a mínim tan com ell, doncs si un no treballa, els altres han de suplir el seu esforç. La necessitat de repartir l’esforç per sobreviure és el que els manté units.
És una preciosa pintura i el que la fa encara més interesant no és només la imatge dels indigents remolcant el vaixell, la veritable crítica sorgeix de dos elements dissonants i molt importants en l’escena
El primer és un noi jove, banyat pel sol, que mira endavant mentre sembla voler-se treure el llaç de la sirga. Curiosament, tots els altres membres de la sirga, en la seva foscor, miren en totes direccions menys endavant. És comprensible. Mirar endavant implica haver d’afrontar el camí que s’ha de fer, la realitat del que els espera, i això pot ser molt desolador. Però no mirar endavant vol dir acceptar el destí marcat, implica desistir de millorar el camí, de buscar solucions, de ponderar si paga la pena seguir fent aquest tipus de feina tan inhumana, vol dir acceptar la propia misèria.
El noi es l’esperit de la revolta, el no voler encadenar la vida a una sirga que el convertirà en un animal de carrega. Representa l’esperança d’un futur millor, allunyat del present, de les desferres humanes que l’acompanyen i que volen mantenir-lo dins del grup, no pas perquè sigui bo per a ell, sinó perquè el necessiten per a seguir arrossegant vaixells.
L’altre element important està al fons a ma dreta, entre la popa del vaixell veler i la costa: és el fum d’un altre vaixell que s’allunya. La gran diferencia entre el vaixell que arrosseguen els sirgadors i aquest vaixell, és que el vaixell que s’allunya és de vapor, i els vaixells de vapor no necessiten sirgadors. No necessiten convertir els homes en besties de carrega per remuntar el Volga.
El vaixell de vapor és la constatació de que el noi te raó. Que hi ha altres maneres més eficients de funcionar que la mera explotació de les persones i que seguir amb aquest tipus de feina no te cap futur. El vaixell de vapor ridiculitza tot l’esforç dels que estan empenyen el vaixell de vela i ridiculitza totes les institucions que no volen canviar la societat.
Avui en dia, els europeus i els pobles d’Espanya, estem actuant com Els Sirgadors del Volga.
Amb el nostre temps, esforç i diners, estem arrossegant contra corrent unes inútils, antigues i pesades institucions. Encadenats, caminem sense voler mirar endavant. Tan habituats a viure així, que no ens atrevim a afrontar que aquesta manera de viure no té futur. Que la carrega cada cop serà més feixuga i que nosaltres, cada cop tindrem menys compensacions pel nostre esforç.
Per a les institucions (administracions, grans empreses, partits, organitzacions, etc) nosaltres no som més que un animal a qui munyir. Tot el que guanyem amb el nostre treball, va marxant cada cop amb més celeritat via impostos, quotes, tarifes, paperassa, factures, tràmits, obligacions, etc. a alimentar les inutils institucions, perquè les institucions cada cop necessiten més recursos per fer la mateixa feina i aquests recursos només poden sortir de munyir a les persones.
No hem de tenir por de aixecar el cap i mirar l’objectiu al que volem arribar. No hem de tenir por d’alliberar-nos de la sirga, ni hem de sentir-nos culpables o dolguts a l’escoltar els retrets, queixes o insults dels que es quedin arrastrant l’antiquat vaixell. Perquè la situació actual ja no té futur.
I si seguim amb el símil, quin és el simbol del vaixell de vapor que mostra el futur?.
En el nostre cas, el vaixell de vapor; el futur que ve, és La Persona.
Peró no em refereixo a la persona solitària que només es sotmet a la llei de la selva.
La persona del futur, és la que camina en companyia d’altres persones perquè sap que sense els altres ell no és complert.
És la persona que torna a recuperar la importància de la paraula donada, del respecte, de la veritat, de la confiança i de l’empatia per tractar amb els altres éssers humans, sense necessitar que tot funcioni via contractes, multes i lleis.
És la persona que pren la iniciativa, que sap que pot equivocar-se i que pot aprendre dels errors.
És la Persona que torna a agafar el control de les institucions i les sotmet per a que actuïn en benefici de les persones.
És la persona que sap que només tenim una vida i un planeta i que per tant hem de valorar i cuidar ambdós perquè son l’únic que tenim.