Feed on
Artículos
Comentarios
Haz clic aquí para imprimir esta página. Lo leerás mejor

Europa

Europa: Nacions i Opressors

La Historia es sobretot informació i la informació sempre hi ha algú que la vol controlar.

Si la nostra manera d’estudiar Historia es simplement recopilant informació i intentant interpretar-la el més objectivament possible, aleshores la ciència de la historia es veu fortament limitada. Per definició, mai tindrem la suficient informació del passat per interpolar-la, sense interpretar subjectivament els fets.

La Historia necessita una metodologia científica en la seva actuació, això es indiscutible. Peró el que hem de fer, no es només recopilar, sinó a més a més, empatitzar amb els actors de la historia. S’ha d’intentar entendre la seva manera de pensar. Fer una mica d’antropòlegs i estudiar tot allò simólic que no deixa registre directe, però si una forta empremta emocional.

Així, i deixant ben clara la separació entre dades e interpretació,  no només podrem entendre molt millor els fets passats, sinó que estarem entrenant el nostre pensament per entendre millor els fets i els actors d’ara. Perquè el ara, ja es passat i els protagonistes d’ara, també intenten controlar la informació en benefici propi.

No vull dir amb això que ens haguem de posar paranoics, imaginant obscures trames que controlen la informació, sinó només ser conscients de que els Governs estan portats per unes persones que, a grans trets, segueixen pensant com fa 100 anys i governen des d’unes institucions, ideades també, fa com a mínim un centenar d’anys. Per tant, si nosaltres entenem com pensaven els dirigents i persones clau de fa cent anys, ens serà mes fàcil entendre com pensen i gestionen ara la informació.

El coneixement de la Historia i dels seus protagonistes ens ajuda en la nostra actuació present. Però no perquè les situacions es repeteixin idéntiques, sinó perquè  el coneixement de l’experiència passada, amplia el ventall d’opcions que tenim. No caminem a cegues doncs alguns camins ja estan més o menys il·luminats i per tant, s’ens amplia la llibertat que tenim a l’hora d’escollir el nostre propi camí.

Això no vol pas dir que ho fem millor, però com a mínim tothom ja te clar que es una mala idea envair Rússia a l’hivern.

Ara be, quant volem traslladar la informació del passat al nostre present, ens trobem amb un obstacle important. La Historia no només l’escriuen els guanyadors, sinó també les idees guanyadores i, una de les idees triunfants en la nostra societat és la necessitat d’etiquetar com a ‘bo o dolent’ els fets i els actors de la historia.

El que és etiquetat com a ‘bo’, és positiu per nosaltres i el que és etiquetat com a ‘dolent’, és negatiu per a nosaltres.

D’aquesta premissa, en general s’en deriva que les persones que fan coses que em etiquetat com a ‘bones’, les anomenem ‘bones persones’ i son referents positius i les que fan coses que em etiquetat com a ‘dolentes’, les titllem com a ‘persones dolentes’ i son referents negatius. Tenim així bona gent i mala gent.

Aquest concepte en general també l’apliquem a la inversa. Les bones persones fan coses bones i les males persones fan coses dolentes. Quant més bona sigui la persona, més coses bones farà i quant més dolenta sigui la persona, més coses dolentes farà. Fins que arribem als extrems de persones molt dolentes que tot el que fan es molt dolent (Hitler, Stalin, Torquemada, els assassins psicòpates, etc) i de persones molt bones que tot el que fan es bo (Jesús, Gandhi, Siddhārtha Gautama, els Sants, Mahoma, el Papa, els herois nacionals, etc).

Els dolents fan coses negatives i els bons coses positives.

La Historia no te memòria, te informació de fets. Però la informació es possible interpretar-la de moltes maneres. Si un actor de la Historia és etiquetat com a bo. Les seves accions seran vistes com a positives. Si un actor de la Historia és etiquetat com a dolent, les seves accions seran negatives. I això acostuma a passar fins i tot quant parlem del mateix personatge però llegim la Historia des de països, ideologies o religions enfrontades.

La base ideològica dels partits polítics, de les nacions i de les religions son sempre grans actors de la Historia. Com a tals protagonistes de la Historia, han de ser etiquetats i, els partits, nacions o religions, intenten forçar l’aplicació de les seves etiquetes de bo o dolent als seus personatges e institucions històriques de referència.

Així pretenen validar-se ells mateixos i desacreditar els rivals. Per exemple:

– Si jo accepto l’etiqueta de ‘bo’ aplicat a l’església catòlica, accepto també les etiquetes de ‘bo’ que l’església  catòlica assigni a determinats fets i personatges.

– Si accepto l’etiqueta de ‘bo’ aplicat per exemple al Comunisme accepto també les etiquetes de ‘bo’ que el partit comunista assigni a determinats fets i personatges.

– Si accepto l’etiqueta de ‘bo’ aplicat al meu país accepto també les etiquetes de ‘bo’ que el meu Govern assigni a determinats fets i personatges de la historia nacional .

No només això, tot grup nacional, ideològic o religiós es fonamenta en la auto-potestad de subministrar un conjunt de creences coherent i funcional als seus membres; conjunt de creences que es millor no qüestionar doncs perdria la seva utilitat. Per tant, els diversos grups, fins i tot veient la contradicció que representa que posin ells les etiquetes, son els primers interessats i els màxims defensors de l’aplicació d’etiquetes i del sistema dual i sense matiços de ‘bo-dolent’ per a qualsevol fet històric, ideològic o religiós.

En vista d’això, el primer que hauríem de fer es treure l’etiqueta de bo o dolent a tot el que tingui relació amb la Historia. Peró tenim tan incrustats els termes ‘bo o dolent’ que sembla que no poguem eliminar-los.

Per exemple, son freqüents els arguments del tipus:

– Si no podem titllar el Nazisme o els camps de concentració com a Dolent. Aleshores la gent es pensarà que fou bo.
– Si Franco no era dolent sembla que indiquem que era bo.
– Si el capitalisme no es bo, per alguns serà la demostració de que es dolent i si el comunisme no es bo alguns altres diran que això demostrà que es dolent.

Tota aquesta disgregació, aparentment poc relacionada amb la política, era molt important per entrar amb els temes d’Europa.

Europa: Nacions.

Quant parlem d’Europa hi ha un fet cabdal molt evident: Europa com a Estat no existeix i per tant casí ningú ha penjat etiquetes en nom seu i les poques que s’han posat han estat relacionades només amb l’art, no amb la política.

Europa es una munió de nacions amb Estat i sense Estat, més o menys ben avingudes, que han conformat la seva identitat nacional sobre un concepte lineal i casí teleològic de la Historia. Els Europeus em estat per tant, educats en la cerca dels fonaments de les nostres nacions en la historia, fent servir les etiquetes que les nostres nacions han posat als fets historics com a guia de camí. No fos cas que ens perdéssim i confonguéssim herois per malvats i amics per enemics. No em estat educats per educar el coneixement gracies a la Historia, sinó per validar-nos gracies a la Historia.

Es impossible per tant arrencar cap projecte Europeu, si un no es planteja primer retirar la increïble munió d’etiquetes que tothom a posat als fets Historics des de la seva pròpia òptica nacional. Doncs cada etiqueta en general el que fa es enfrontar a uns amb els altres.

Insisteixo tan en el tema Històric perquè  jo no vull crear un nou partit que sigui una versió més europeista dels actuals partits nacionals, sinó que vull crear un partit europeu que deixi enrere les polítiques nacionals i, al mateix temps, celebri la diversitat cultural. Vull un sòlid marc europeu on les diversitats socio-culturals puguin creixer lliurement. Vull que estiguem tots junts però no que tots siguem iguals.

Aquest diversitat només es pot mantenir des del respecte, la comprensió i la empatia. Qualitats impossibles de instaurar si tothom a etiquetat les seves coses com a bones i les dels demès com a dolentes.

El primer pas en la Historia d’Europa es oblidar el concepte de bo i dolent i en tot cas, en estudiar els fets històrics, substituir-ho per afavorir/perjudicar.

Bo i Dolent estableixen fets inqüestionable. Son casi dogmes i per tant es presupossa que son evidents per a tothom i estan per damunt dels homes. Es obvi que no es així i això genera molts problemes.

En canvi, ‘afavorir/perjudicar’ obliga a descobrir els actors de la Historia i a conèixer un altre realitat lo suficient, com per a saber que el que potser va ser positiu per a uns, va ser perjudicial per a d’altres. Ens mostra que la Historia no es la carrera d’un regne/raça/nacio/creença/ideología ‘bo’, que lluita contra tots els altres ‘dolents’ per impossar-se, sinó que es la narració de la interacció entre diverses societats e institucions per sobreviure. I sobreviure no vol dir ser el millor sinó el que s’ha adaptat millor.

Amb aquest petit canvi d’òptica, podem aprendre molt més de la nostra Historia i entrenar-nos; nosaltres els Europeus, en una visió del món molt més amplia, comuna i matisada del passat, que és justament la que el nou món globalitzat ens demanarà.

Com a europeus nets de vel·leïtats imperialistes, racistes o de supremacia cultural compendrem molt millor el reste de potencies del món i podrem mantenir-nos vius més temps del que ens queda si cada nació europea tira pel seu costat pensant-se que és lo millor del món.

Opressors d’ahir i d’avui

He indicat al principi que no només s’ha de recopilar informació, sinó que a més a més, s’ha d’empatitzar amb els agents de la Historia. Però en general no veiem als torturadors, racistes, assassins o les persones sense escrúpols com a similars a nosaltres. I molt menys, ens els imaginem com a persones que comparteixin referents amb nosaltres.

Per exemple, es curiós llegir aquests dos fragments d’unes noticies de principis del XX sobre els habitants del Regne de Dahomey publicades a La Vanguardia per dos periodistes.

De alguna manera se han de distinguir las razas superiores—y nadie ignora la superioridad de la raza germánica—-de los inferiores, y el mejor medio de demostrar esa primacía que les concedió la  Providencia, es indudablemente el reducir á la condición de materia vendible y explotable á los pobres negros que la codicia de ciertos reyezuelos de Dahomey pone en sus manos.


Los prisioneros* (soldados de Dahomey) han quedado expuestos durante varios días al sol, en la cubierta del Soden. Estaban atados tan fuerte, que las ligaduras les hacían sufrir de una manera espantosa; se les detenía la sangre en ellas, hinchábanseles brazos y piernas y acabaron por criar gusanos en la sangre corrompida. (…) Luego, continuando su narración, añadió: «Los soldados, uno sobre todo, se divertían mucho arrancándoles la piel de la cabeza á los prisioneros; les hacían una incisión en la mandíbula inferior, la cogían con los dientes, tiraban y la sacaban entera, dando la vuelta por la cara hasta la parte posterior del cráneo.» No llego ningún prisionero ¡Y cuántas escenas de horror ignorarmos todavía porque sus autores ó sus testigos se avergüenzan de referirías!;

*La insurrección de los soldados dahomeyanos incorporados á los batallones coloniales fue producida por el intento por parte de los oficiales alemanes, de abusar de sus mujeres .

Avui en dia, la visió del periodista del segon fragment és la que ens desperta més afinitat, però es la visió d’un periodista desconegut i no va tenir massa èxit. El primer fragment, amb el que ningú avui dia compartiria les idees racistes, és d’Ezequiel Boixet, escrivint sota el pseudònim de Juan Buscon. Director de La Vanguardia, amic d’Alfred Opisso gran intelectual, periodista i crític d’art i de Miquel dels Sants Oliver fundador del Institut d’Estudis Catalans i amb qui compartí la direcció del diari La Vanguardia. Per tant, es una de les persones de Catalunya mes relacionades amb les noves corrents de pensament, particep o amic dels que fundaren moltes de les institucions humanistes i culturals catalanes i la seva visió era, sinó predominant, molt estesa en la Catalunya d’aquella època.

Les actituts que nosaltres considerem dolentes, fins i tot en èpoques tan recents com el S. XX no eren necessàriament causades per persones dolentes, rares o malaltes i les persones que podríem considerar modernes i similars a nosaltres, podrien tenir unes idees que actualment qualificaríem de mostruoses. Es a dir, les persones i les seves accions estan relacionades, però no es únicament per les accions que podem jutjar-los i definir-los, perquè aleshores no els veurem com a similars a nosaltres i per tant, no podrem actuar sobre el que ha causat les seves actituds i evitar que ens passi a nosaltres.

He recopilat una serie de fotografies una mica bèsties, però totes reflexen fets reals passats entre el 1910 i el 1960 excepte las de Popper que son de finals del XIX.

– El cap d’un nen negre d’uns 9 anys.

Decapitat expressament com a mostra científica, per poder enviar el seu cap a alemanya al Doctor Eugen Fischer. Aquest metge, era a més antropòleg i  estava interessat en  veure com es podia fer una societat millor, bassada en les diferencies racials.

El nen fou executat en el que està considerat el primer camp de la mort del mon. A la illa Shark, actualment un punt turístic molt important de Namíbia. La demanda de caps era tan gran que fins i tot ho anunciaven a les postals turístiques de l’època.

-Persones morint de gana per la fam de Bengala.

No son fotos dels camps de concentració jueus. Tot i que son de la mateixa època pertanyen al Imperi Britànic. Després d’unes males collites, els pagesos es van trobar sense res i varen demanar al Governador anglès que repartís el menjar que es guardava als magatzem. Però el Governador s’hi va negar i això va causar la mort d’uns 8 milions de persones a Bengala a l’indià.

El Governador era una persona moderna e ilustrada. Un intelectual lliberal, darwinista, ateu i poeta i va decidir que era més important enviar l’aliment a Anglaterra pels soldats que lluitaven contra els Nazis, que destinar-ho als indigents indis. La seva actuació no fou resultat de la irracionalitat sinó del pensament lògic i racional d’aquell moment.

– Expedició de Julios Popper, cacera i nens Selknam.

Imatge de l’expedició científica de Julios Popper, un notable e ilustrat Jueu argentí a la Terra de Foc.

En aquella època no existia el foto periodisme i les instantànies requerien força temps d’exposició, per tant la foto que veieu es una ‘pose’ real.

Es a dir, mataven els indígenes i aleshores els col·locaven per quedar be a la foto, de la mateixa manera que podien matar foques per estudiar-les. Estaven tan orgullossos  d’aquestes fotos que varen ser incloses en un llibre de luxe com a regal pel President de l’Argentina.

Aquesta fotografia es de dos nens de la tribu Sel’kam de la Patagònia.

Els europeus els consideraven ‘animals’ i la foto està presa poc abans de que fossin assassinats com tots els membres de la seva tribu.

Costa molt mirar els ulls d’aquests nens i no veure-hi res, però moltes persones d’aquella època realment no hi veien res, més enllà d’un animal.

– Emmett Till abans i després:

Primer Plano de com era i com li varen deixar la cara a Emmett Till, un noi negre d’uns 14 anys que es va atrevir a mirar i xiular a una noia blanca.

Abans de matar-lo li van rebentar la cara i li van arrencar els ulls que havien mirat a la noia. Era l’any 1955. La seva va ser una de les últimes morts d’un noi negre als USA.

La seva mare va voler que l’enterro fos amb el taüt obert per a que tothom pogués veure que havien fet amb el seu fill.

– Diverses fotos de negres penjats i cremats vius.

Es important observar lo contenta i feliç que està la gent que presencia l’esdeveniment.

Un acte similar  va reunir més de 6.000 persones i per a que ho pogués veure tothom, els diaris locals ens expliquen amb tota naturalitat que varen haver d’alçar la pira de fusta i anaven aixecant el noi amb una cadena mentres el cremaven i li anaven amputant parts del cos per a que tothom ho veies.  Segons les mateixes cròniques locals, va costar mantenir el noi viu per a que el veies tothom mentre el torturaven, perquè hi havia molta gent i tots ho volien veure i participar.

I aquests joves i aquestes noies d’aquesta foto que semblen sortir d’un embalat? , creieu que pensen que estan fent alguna cosa terrible?.

Podríem seguir així molta estona i podríem sumar-hi aquí als responsables dels Camps d’Extermini nazis, els autors de les tortures i assassinats a Centre Amèrica o de les desaparicions a Argentina i tantes altres bestieses. Però el que és important de tots aquests fets, és que en general no els varen fer gent ‘dolenta’. Qui ho varen fer, no eren massa diferents de nosaltres o els nostres pares o els nostres avis.

De fet, tècnicament, eren els nostres pares i els nostres avis.

Els monstres de la Historia, les persones dolentes que surten en aquestes fotos, no dormen en fosques cel·les, beuen sang i viuen solitaris invocant el diable. Els que surten en aquestes imatges, després de les fotos potser se’n van anar a buscar els seus fills a l’escola i eren uns bons marits o bones mares i si algun encara està viu, segur que si pot explica contes als seus nets i ells se l’estimen molt. Tampoc eren persones que actuaven per un moment d’ofuscació mental o per tenir una serie de valors primitius o anacrónics, al contrari, podien considerar-se persones absolutament normals, amb un pensament racional i una lògica discursiva semblant a la nostre.

La Historia ens ensenya que no hi ha monstres o àngels, sinó que tots podem ser monstres o àngels i ser vistos com a monstres o angels, perquè en general, la gent no es ni bona ni dolenta. Segons el moment i segons qui observi els seus actes, se’ls titllarà de bons o dolents.

El nostre orgull ens fa creure que les persones que nosaltres creiem ‘bones’ son ‘realment’ bones i les dolentes son ‘realment’ dolentes. I els que pensen diferent ho fan perquè estan equivocats o be perquè son dolents, doncs el concepte de bo o dolent no es qüestió de gustos, sinó una veritat objectiva i, com a tal, indiscutible i evident per a tothom. Tot i que nosaltres casí mai coneixem a ningú lo suficient i per tant, l’etiqueta de bo o dolent, la assignem perquè algun mitja de comunicació o poder fàctic ens ha proporcionat aquesta veritat. Així podem dir que el Papa es bo o Stalin dolent o Franco bo o Hitler dolent o Jaume I bo o els Reis Moros Dolents o Otegi dolent o Rajoy bo o Carod Rovira bo o Fraga dolent, etc, etc sense que tinguem el més mínim contacte amb ells. Tot depén només de qui etiqueti a aquella persona.

Com he comentat abans, l’etiqueta bo-dolent no informa sinó que manipula. Ara be, en jutjar les persones, no podem substituir bo-dolent per afavoreix/perjudica com he sugerit en analitzar els fets Històric. Qué s’ha de fer aleshores per no caure en les trampes del bo-dolent?

Només s’ha de fer una cosa, acceptar que, deixant de banda els casos patològics, no hi ha persones bones o dolentes sinó accions bones o dolentes motivades per unes circumstancies concretes. El torturador pot ser un pare de familia fantàstic, Hitler podia ser per la seva parella una persona meravellosa, Franco podia ser considerat pels seus nets un avi entranyable i amable, alguns terroristes poden ser vistos pels seus pares com uns herois de gran cor …etc. Es molt rar el cas en que una persona es considerada ‘dolenta’ sense paliatius i en aquests casos acostuma a ser degut a una patologia psiquiàtrica.

I el mateix podem aplicar a les persones considerades ‘bones’. Per circumstancies de la vida, algunes persones han derivat en el que podríem considerar ‘bones persones’. No crec que siguin molt diferents del reste de persones però, per moltes persones la seva actitud es considerada de bona persona.

De tot això se’n poden treure tres conclusions

1- Ningú creu que ell sigui dolent o mala persona. Fins i tot els més salvatges assassins o dictadors es consideren bones persones. Com a molt, poden considerar que les circumstancies o la situació els van empènyer a actuar d’aquella manera, però ells no son males persones. Jo considero que son individus que han perdut la proporció en l’acció i que per això i per la seva actuació els podem arribar a considerar uns ‘malparits’ si es vol, però si els tractem de dolents, els tractem de diferents i no es cert. Ells son com nosaltres i, això es la base per a que puguem començar a comprendre que ens pot fer actuar com ells. En cas contrari, cada cop que ens trobem amb un ‘monstre’ tots seguirem sorprenent-nos de lo normal que semblava o meravellant-nos de que pugui haver-hi gent així.

2- Si es donen les circumstancies apropiades, les persones poden tenir actituts molt cruels amb altres éssers humans i això quant succeeix es difícilment recuperable. Quant es perd l’empatia entre humans, deixem de ser humans. Però quant això succeeix, les persones poden seguir aparentment sent idéntiques que abans. No esperem que els monstres de la historia siguin uns bitxos rars. Ells son com nosaltres

3- Son poquissimes les persones que podem considerar dolents patològics. No crec que siguin més d’un 0,1 per cent de la població. Però ‘poquíssimes’ persones en una Europa de casi 500 milions d’habitants representa més de mig milió de persones. Si aquí hi afegim les persones que pateixen diversos transtorns no necessàriament greus però que poden ser conflictius si no es controlen, segur que arribaríem al 1 per cent de la població. Es a dir, uns 5 milions d’habitants.

Per tant, si els dolents no porten banyes i cua de dimoni que ens ajudi a identificar-los. Si bàsicament tots som potencialment bons i dolents. Si només uns pocs son realment dolents o perillossos, però per pocs que siguin, son tants que no els podem obviar. Si depenent de les circumstancies la majoria podem derivar cap a un costat o l’altre.

Aleshores el primer pilar de qualsevol política social europea hauria de ser l’individu, la relació amb el seu entorn i la seva cultura doncs no existeix una natura humana independent de la cultura i l’entorn i es l’individu qui més mal pot fer als altres individus.

No hem de bastir per tant una societat europea fonamentada en l’egoisme i l’individualisme, sinó en un coneixement i una empatia que ens permeti entendre els individus dins dels seus col·lectius de referencia i així poder aconseguir:

  • – Localitzar i Control.lar els individus que son patològicament dolents.
  • – Localitzar i Potenciar els individus bons.
  • – Eliminar el màxim de causes o circumstancies que poden fer que part de la gent ‘normal’ es decanti per les actuacions dolents.
  • – Ajudar a corregir els individus que han desenvolupat actituts dolents.

Sobre aquestes premises i amb la visió que ja he comentat abans d’una Historia sense etiquetes previes i sense agents de la historia intrínsecament bons o dolents, és com podem començar a construir una política més sana per Europa.

Comentarios