Feed on
Artículos
Comentarios
Haz clic aquí para imprimir esta página. Lo leerás mejor

Punt 5

El control últim de les institucions no pot dependre de les institucions.

Perquè

En un sistema democràtic el control i supervisió del seu just funcionament l’exerceix el sistema jurídic, i des d’un punt de vista jurídic es diu “persona” a tot ens capaç d’adquirir drets i contreure obligacions. Per tant, tan “persona” és un home com qualsevol ens d’existència ideal, si tots dos tenen aquesta capacitat.

Però la relació de força i recursos entre les persones físiques i els ens com poden ser les institucions -que són objecte jurídic- està absolutament esbiaixada a favor de les institucions. La institució, quant esdevé objecte jurídic, és pot convertir en un organisme que té fins de vida i mitjans superiors en poder i en durada als individus que la componen o a d’altres persones. A ningú se li escapa que en cas de disputa entre dues parts, si una de les parts és una institució com l’Estat Espanyol, una empresa com Telefónica, un Banc com el Santander o un organisme de l’Estat com el Ministeri de Hisenda i l’altre és una persona física (un treballador, un estudiant o un professional), ambdós tindran els mateixos drets i deures, però les capacitats per exercir-los o assolir-los són molt diferents. Fins i tot entre les persones físiques, el sol fet d’estar vinculat a una institució considerada, garanteix millor tracte institucional perquè s’institucionalitza la persona física. La filla del rei no és filla sinó princesa.

El Marc Constitucional

En la defensa de les persones enfront del poder de les institucions, fins i tot els jutges més voluntariosos trobaran com a topall a les seves actuacions el limit del marc constitucional que ordena el sistema i la seguretat de les pròpies institucions de l’Estat.

Per evitar abusos o desequilibris, la majoria de sistemes intenten aplicar mesures compensatòries i articulen una serie d’òrgans i/o figures que han de defensar a la persona enfront dels abusos institucionals. Aquests òrgans però no poden ser massa efectius doncs a banda de tenir més o menys recursos depenen del propi sistema que han de fiscalitzar. El sistema determina i condiciona els qui l’han de jutjar.

En la majoria de constitucions europees, la personalitat de la ordenació política i jurídica del seu sistema depèn del marc constitucional (que se suposo que és “compatible” al marc de la UE). Per tant les lleis, la seva aplicació i la interpretació que d’aquestes en faran el membres del poder judicial dependrà en últim recurs de la constitució d’aquell estat. És il·lús pretendre que els òrgans que el sistema crea per controlar les institucions del sistema siguin efectius si són creats i controlats pel propi sistema.

Ara bé, si la constitució és el marc general que legitima les lleis i els poders dins l’estat, quín poder legitima la constitució? En la majoria de règims constitucionals les constitucions emanen de l’anomenat Poder Constituent (hi ha excepcions com Espanya on unes institucions es varen arrogar aquesta competència).

Poder Constituent

El poder constituent és la denominació del poder que té l’atribució d’establir la norma fonamental d’un ordenament jurídic que pot donar origen a la institució de l’Estat i el seu sistema polític. Per tant, el poder constituent originari no pot trobar la seva base fonamental en cap norma doncs al ser origen del Dret, no pot tenir aquesta naturalesa. Això no treu que el poder constituent s’auto-imposi el respecte a una serie de normes o principis, en general de caire ètic o tradicional.

Dit en altres paraules. Imaginem un territori delimitat amb una població concreta on no hi ha cap tipus de llei, ni marc general que articuli la convivència La gent d’allí, reunits tots o per delegació, acorden definir i sotmetre’s a una serie de normes que han de regir la seva convivència i la relació amb els altres Estats. Aquestes persones en aquest acte de creació son el poder constituent i estaran constituint les institucions que han de regir aquella població en aquell territori. Per tant, estaran dotant de forma i personalitat a un Estat.

Si bé, el Poder Constituent no pot ser definit jurídicament, si que pot ser definit políticament en termes de legitimitat. Seguint el principi de sobirania popular, el titular del poder constituent és el poble o la nació que s’ha legitimat, o ha concedit legitimitat a unes persones, per acordar el seu marc d’organització jurídico-política. Que el poder constituent sigui titularitat del poble no obstaculitza que l’exercici efectiu del mateix estigui a càrrec d’un òrgan convocat a l’efecte i per tant legitimat com són les assemblees constituents o les convencions constituents.

Un cop el poder constituent ha finalitzat la seva tasca, en general delega les seves atribucions en un òrgan o unes persones que es consideren garants del poder constituent dins del marc constitucional i que tenen la tasca de vetllar per a que l’esperit del poder constituent segueixi regint l’ordenament jurídico-polític d’aquell estat. Aquest organisme, com que és emanació del poder constituent, no ha de tenir altre limit que l’esperit del propi poder constituent. Podríem dir que aquest òrgan és la part mística o emocional del sistema político-jurídic d’un estat i és qui representa aquella nació o poble.

Com a nota col·lateral, és bo destacar que el govern d’un Estat representa a la institució de l’Estat, no pas als ciutadans d’aquell Estat.

Bé, fins aquí la teòrica.

Anem al problema.

El problema d’aquest plantejament és que, si la constitució determina tot el marc institucional, com es pot crear un organisme institucional que no depengui del marc constitucional? Doncs no es pot. Per tant el risc de que els òrgans representatius del poder constituent acabin segrestats per altres poders és molt alt, casi inevitable, doncs qui determina d’elecció dels òrgans representatius del poble dins del sistema constitucional acaben sent les institucions de la mateixa constitució Un cas ben clar a Espanya es el Tribunal Constitucional, que, tot i ser un organisme bastard, és qui hauria de recollir l’esperit del Poder Constituent, però de fet està segrestat pel poder legislatiu. Seguint el plantejament fet a “Society and Person” quant més alt sigui el grau de la institució que elegeix l’òrgan del poder constituent més esbiaixada serà la seva actuació i més supeditat a les altres institucions estarà.

Com ho fem

No es pot deixar que siguin les institucions qui controlin el seu propi funcionament. És necessària l’existència d’un grup de persones que no depenguin del marc institucional i que puguin observar-lo “des de fora” per a que intermediin en la resolució dels conflictes entre les institucions i les persones.

És a dir, es necessita a un tipus de persona que:

  • No tingui pràcticament vincles emocionals amb cap de les institucions que ha de jutjar

  • No tingui pràcticament vincles materials amb cap de les institucions que ha de jutjar

  • No tingui pràcticament vincles legals amb cap de les institucions que ha de jutjar

  • Conegui bé les persones i les seves necessitats

  • Conegui bé les institucions i les seves necessitats

Son uns supòsits difícils doncs és complicat no tenir vincles emocionals amb algunes institucions com poden ser el país o la família, ni dependre materialment de cap institució, que a la pràctica vol dir sobretot viure sense diners i és fins i tot perillós que hi hagi persones que no es sotmeten al marc legal.

Difícil no vol dir impossible

Que hi hagi persones en un marc institucional que no estiguin plenament sotmesos a les lleis d’aquell marc no és una cosa del tot estranya doncs des de fa molt de temps, s’accepta la figura de la immunitat d’algunes persones. Els membres dels cossos consular ho tenen fins i tot regulat segons la Convenció de Viena sobre relacions diplomàtiques (1961). Per tant, és possible articular un tipus i grau de immunitat per a unes persones.

Pel que fa referencia al poder crear un equip o grup de persones que en última instancia no estiguin vinculats a les institucions de cap país també en podem trobar exemples en la historia d’occident. Potser els més coneguts son les ordes religioses o agrupacions com els maçons. Ambdós són grups de gent que poden treballar i conviure en societat en un país respectant les institucions d’aquell país, tot i que la fidelitat final de les seves actuacions no rau en l’aparell institucional del país sinó en el seu Deu, Grup o Orde. Atenció, com que són noms amb moltes connotacions ha de quedar clar que no és que vulguem crear una ordre religiosa, secta o grup semi-ocult el que ens interessa agafar són models coneguts que a la societat no li resultin estranys i a partir d’aquí oferir-ne una nova versió.

Si volem establir un cos de professionals que jutgin les institucions, no podem fer-los dependre dels diners del marc institucional. La dependència econòmica condiciona molt. En aquest aspecte el símil amb les ordes religioses ens aporta una altre avantatge i és que han fet normal per a la societat el fet que hi hagin unes persones fora del sistema econòmic. Un germà d’una orde no s’ha de donar d’alta com autònom, ni a ningú li estranya que visqui en un edifici de la seva orde o que li donin menjar gratuïtament o que se li faciliti l’accés a estudiar o que se li paguin els desplaçaments i que acabi retirant-se en una residencia de la pròpia orde sense haver cotitzat o pagat quotes mai a l’orde.

Tampoc descobrirem res si diem que no tothom té com a objectiu fer diners. Hi ha molta gent que treballa al servei dels altres per que els hi agrada i moltíssims més que no ho fan perquè l’obtenció de recursos per viure no els hi deixa ni temps ni diners per fer-ho, però que voldrien fer-ho.

No estranyaria pas a la societat tenir per tant uns professionals que voluntàriament acceptin de viure al servei dels altres amb pocs recursos i que els pocs que necessitessin no els obtinguessin de l’Estat.

Per últim, tot i que no hi hagi cap tipus d’estudis reglats, ja hi ha actualment persones que combinen un gran coneixement del món legal, econòmic i polític amb un bon coneixement de la psique humà i la sociologia.

Per tant, és factible organitzar un cos

  • Que no depenguin d’un marc constitucional concret. Les ordes religioses o els maçons ja ho han fet.

  • Amb un sistema d’immunitats com els que tenen els cossos consulars.

  • Amb un bon coneixement del món de les institucions (dret, economia, política, historia) i de les persones (filosofia, psicologia, sociologia, antropologia). Ja hi ha persones així.

  • Amb una vida de servei i ajuda. Que simplement els motivi millorar la societat.

  • Que necessàriament, per a no dependre de les institucions, no tindran una bona retribució material.

En resum, un grup de persones que representin l’esperit real de la gent que ha fet els Estats d’Europa. Unes persones sense vinculació amb el marc institucional per a tenir prou llibertat per a poder ser neutrals en els judicis i amb prous coneixement per a comprendre el conjunt de la societat sense biaixos. Unes persones que realment ajudin al ciutadà contra les Meta-institucions.

Com s’encaixa el seu funcionament dins del funcionament de la societat?

Com pot funcionar el sistema judicial amb representants del poder constituent allí mateix?

Com els controlem?

Seguirem…

Comentarios