[1]
A pesar del que he indicat en el text titulat Ideologia [2], de que no crec en cap veritat, si que hi ha un parell de, podríem dir-ne fets, que considero que son veritats indubtables. Un parell de coses que després de dubtar de tot, considero que son certes e indubtables.
El primer és que després de pensar-ho bé i examinar-ho tot amb molt de compte, finalment cal concloure i donar per cert, que la proposició ‘m’equivoco’ és necessàriament vertadera, cada vegada que la pronuncio o la concebo en el meu esperit. Jo, que no estic segur que sóc, de l’únic que puc estar segur, és de que les meves idees tenen errors i son millorables.
Aquesta és la primera i casi única veritat del meu métode; jo m’equivoco. I si algú pensa que estic equivocat i que això no és cert; que m’ho digui.
Deixant de banda els jocs de paraules, es cert que m’equivoco molts cops i, a vegades, de manera absolutament incomprensible. Per tant, si tu trobes un error, si penses que m’he equivocat en algú o, que la meva visió és errònia, diguem-ho. Sense maldat ni voluntat d’insultar, però diguem-ho.
Indicar els errors no és pas motiu d’humiliació, ni considero que se’m posi en dubte cap capacitat, al contrari, ho considero un fet molt positiu. Has tingut un interès en llegir el que jo he expressat i meditar-ho mínimament per veure que era erroni i jo no puc fer menys que agrair aquest interès. Gracies!.
Per altre banda, els errors son el que em permet millorar. Si no es detecta res; malament.
Si tot ja està perfecte, què es pot canviar per millorar-ho?.
Els errors obliguen a tornar a treballar per aconseguir un resultat millor i això també es molt d’agrair. No es pas falsa humilitat, sinó evidencia de que el meu treball, només pot ser millorat gracies a tu, que em forces a corregir els errors o, a re-pensar el que ja he escrit.
En conseqüencia, a partir d’aquí tot el que llegeixis es tan sols una opinió més o menys fonamentada, que pot ser millorada, sobretot amb la teva contribució. Amb la teva opinió. Amb les teves idees. Les quals, al igual que les meves, també poden ser erronies. Doncs segur que tu, també t’equivoques. Tothom s’equivoca. Fins i tot els més importants filòsofs i polítics s’equivoquen quant expressen les seves veritats.
Això no vol dir que no em cregui res. El meu dubte tan sols implica que jo puc sentir, ara i aquí, més o menys simpatia per algunes idees polítiques i, mostrar-me en desacord o, pensar que certes idees son una bogeria perillosa, però cap idea, ni en positiu ni en negatiu, és per a mi; indiscutible.
Primer principi:
Tot principi és un mètode de treball provisional en el temps i l’espai, enfocat a resoldre un problema. La validesa del mètode s’estén fins que apareix un nou mètode que el millora en incloure algunes de les excepcions; no pas que el falseja.
Es col·loca per tant l’antic mètode i les seves excepcions, com a subgrups del nou mètode.
D’aquesta manera, el mostrar que hi ha excepcions a una proposta de mètode, no invalida el mètode. Tan sols defineix millor el seu abast, en espera d’un nou métode que n’inclogui les excepcions.
En les següents planes o entrades, jo faré afirmacions i exposaré un munt d’idees. Faré frases categóriques i presentaré pensaments com si fossin la única veritat possible però, sempre has de tenir present la següent ‘coletilla’ ‘potser que s’equivoqui. I, fins i tot si es cert, cóm es podria millorar?’.
[3]
La segona veritat, és que, excepte casos força coneguts i gens demostrats, l’única cosa totalment irreversible entre els humans és la mort.
Ho remarco per a que quedi clar. Segon fet indiscutible: La Mort es irreversible. Per tant, derivat d’aquest segon fet, presento el …
Segon Principi:
Res justifica una sola mort.
El problema d’expressar això; de dir aquest gran principi, és que, en el moment en que és formula, a tothom li venen al cap les típiques frases ‘I si una mort salva a dues persones?’ ‘o tres persones?’, ‘I si amb la seva mort ajuda a molta gent?’, ‘I si una persona gran es mor per salvar un nado?’, ‘I un fetus? es una vida humana?’, ‘i pot morir un home per salvar un poble?’….
Complicat de respondre.
Si be aquest bonic segon principi segurament es pot aplicar en el 99 per cent dels casos i servir-nos de guía político-moral d’una manera força eficient, sempre hi haurà un tant per cent de casos com els abans mencionats, que tot i ser casos excepcionals, no per això deixen de succeir.
El segon principi pot semblar aleshores un simple brindis al sol, o un principi naïf quant s’enfronta a preguntes complicades com les que acabo d’exposar. Per tant, es de justícia el plantejar-se abans de seguir, cóm tracta el segon principi aquests dilemes morals?.
La resposta es senzilla: Recorrent al primer principi.
Un principi es un mètode o regla per resoldre un problema. La seva validesa caduca quant un nou mètode el millora, no pas si només el falseja.
Per tant, tot el que es consideri una excepció, literalment, una cosa que s’aparta de la regla o el mètode, no està determinat pel mètode. No és pas que l’invalidi, tan sols surt del seu àmbit; es considerat una excepció.
Com que son fets excepcionals, s’han d’estudiar en el moment en que es produeixin i un per a un. Es a dir, la norma, no es pot aplicar als casos excepcionals justament per això, perquè son excepcions. I per tant, les excepcions, al no estar subjectes a la norma s’analitzen independentment quant es produeixin. Parlar-ne abans pot ser molt entretingut però es totalment improductiu.
En la majoria d’aspectes de la nostra vida, la norma recull el protocol de comportament normal en els casos normals i es sobreentén que quant els fets no son normals o, les circunstancies no son normals, es a dir, en els casos excepcionals, la norma no te validesa i cada cas s’ha d’estudiar apart.
Queda molt bonic presentar principis filosòfics, religiosos, ètics o polítics totals; que ho abastin tot. Que vulguin explicar-ho tot i donar una guia per a tot. Però penso que això es erroni, que el temps de les grans veritats s’ha acabat. Si ho basem tot en una gran veritat, la més petita excepció ens converteix el nostre gran relat en una gran mentida.
Els humans ja ens hem fet grans i em de començar a funcionar sense les veritats totals dels pares. Si hi han principis que s’apliquin a tot i, resolguin tots els casos, jo no els conec i no crec que els puguem trobar ara per ara.
Però tenir uns principis que ens permetin resoldre la majoria de casos i ens evitin de quedar-nos estancats en discussions esterils ja es un gran avenç. No cal que fem de Deu; simplement fem d’Humans. Actuem sent conscients de que ens equivoquem, amb voluntat de millorar i assumint que la pèrdua intencionada de cap vida humana justifica els nostres errors.
[4]
Tot i que aquesta manera de pensar pugui fer-se una mica rara en l’àmbit de les idees, es una manera força habitual d’actuar en d’altres àmbits com la ciència. En la immensa majoria dels casos, el mètode científic no determina un fet com a una veritat absoluta, sinó com la veritat més probable.
Per exemple, la ciència no diu que si deixo caure un pes aquest caurà a 9,8 metres per segon al quadrat, sinó que la probabilitat de que això succeeixi es tan alta que a efectes pràctics ho agafem com a una veritat.
Es aquesta també la manera d’actuar habitual en el nostre dia a dia en societat. Coneixem les normes, però també som conscients que hi ha excepcions o que en els casos excepcionals, la norma no es pot aplicar.
Per exemple: La norma diu que per autopista has d’anar a 120 km/hora com a màxim. Diu també que no pots anar tocant el clàxon, ni fent llums, ni avançant per la dreta. Però si conduint per l’autopista una de les persones que va amb tu comença a tenir un atac de cor o una hemorràgia interna o es posa de part i tu per arribar ràpid al hospital sobrepasses la velocitat màxima i toques el claxon i fins i tot et poses a cridar, ningú t’amonestarà per fer-ho. Es un cas excepcional i els casos excepcionals no estan sotmesos a la norma. En tot cas, serà un tribunal qui jutjarà si la situació era o no excepcional i per tant era justificada la infracció de la norma.
Per tant, tant en la ciència com en les normes de funcionament de la nostra societat, està clar que la norma, el principi o la llei accepta que poden haver-hi excepcions. Que el principi s’utilitza o ens dona una explicació per la immensa majoria de casos, però no necessàriament per a tots.
Ara be, quant parlem de temes com la mort, l’ésser humà, ll’ètica, a felicitat, la raó, Deu, etc sembla que aquesta lògica no pugui funcionar i ens dediquem a intentar analitzar tots els casos excepcionals, com si la norma hagués d’incloure’ls per a ésser considerada vàlida.
Be, doncs jo crec que no. La norma diu: Com que tot principi és parcialment erroni, res justifica una acció irreversible com la mort. Si hi ha un cas excepcional que posi en dubte el principi, no s’anul·la el principi, tan sols s’estudiarà apart aquesta excepció. Quí decideix que es un cas excepcional i com s’estudia, es un altre tema que ja és tractarà més endavant.
El que no podem fer es seguir jugant a buscar els casos excepcionals per desmontar tota la teoria. Per exemple: Els problemes ètico-morals del tipus de que fariem si estem en una barca morint-nos de gana i nómes tenim un gos, un nen mort i un ganivet per tallar-nos una cama; potser son problemes interessants per fer petar la xerrada e imaginar situacions impossibles, però son problemes que en general no serveixen per a res… excepte si et trobes en la situació; clar 🙂