- RebootEurope - http://www.europeinmotion.org -

– Model democràtic Espanyol -CAT

[1]

Considero que si analitzem tot el que he exposat [2], ens trobem que la democràcia espanyola ha empres un camí molt perillós que, en certa manera, està dinamitant el seu propi esperit fundador.

Pel bon govern de qualsevol país, és important que hi hagi una congruència entre el tipus de societat, el disseny institucional de la democràcia que s’hi aplica i la forma en que aquesta és aplicada, atès que, en definitiva, hi ha moltes maneres de gestionar correctament una democràcia. A Espanya però, aquesta congruència no s’està produint.

El model inicial de la democràcia Espanyola, segons la típica escala d’ Arend Lijphart era híbrid, però clarament més proper al model consensual que al Westminster. En una societat amb unes diferencies culturals i lingüistiques tan grans com l’Espanyola això ho podríem considerar un encert i un fet positiu, segons les percepcions o recomanacions del mateix Arend Lijphart  “La opción consensual es la opción más atractiva (snip) para sociedades con profundas divisiones culturales y étnicas” i que jo comparteixo.

Peró malauradament, els poders polítics a Espanya no només han pasat del pluralisme del poder a l’elitisme i l’oligarquia, a més estan allunyant el model democràtic consensual d’Espanya cap a un model Westminster. Això en si, al igual que l’elitisme, no es dolent, però per l’estructura social, lingüística, cultural i política que te Espanya, això vol dir encaminar-se cap a greus problemes, com molt be ens detalla A. Lijphart “Especialmente en sociedades plurales –aquellas que, por motivos religiosos, ideológicos, lingüísticos, culturales, étnicos o raciales están profundamente divididas en sub-sociedades virtualmente separadas con sus propios partidos políticos, grupos de presión y medios de comunicación- se carece de la flexibilidad necesaria a una democracia mayoritaria. En estas condiciones, el dominio de la mayoría no solo no es democrático sino también  peligroso, porque las minorías que ven continuamente denegado su acceso al poder se sentirán excluidas y discriminadas del mismo y perderán su lealtad al régimen. En las sociedades plurales, por lo tanto, norma de la mayoría significa dictadura de la mayoría y contienda civil antes que democracia.”  Si afegim per tant a la distribució elitista del poder [2] la deriva cap el model Westminster el tema esdevé realment perillós.

Més enllà del model

[3]A banda de la classificació Westminster/Consensual i la distribució del poder, es molt important comprendre un altre fet de “l’esperit” que existia en el moment del redactat constitucional.

A la constitució d’Espanya, podem notar la influencia del pensament de Habermas en conceptes que marquen molt la política actual: El Patriotisme Constitucional, el Senat i la Democràcia Deliberativa. Uns conceptes vinculants perquè es pretenia que el Patriotisme Constitucional, al trencar l’associació de pàtria amb el franquisme, servís de substrat per una democràcia nacional unida en la diversitat, amb un contingut elevat de participació i deliberació que es veies reflexat en el Senat i que conjuntés un model normatiu per a poder complementar la noció potser massa lliberal de democràcia representativa al us, mitjançant l’adopció d’un procediment més col·lectiu i republicà de pressa de decisions. Com diu Fernando Savater, “De lo que se trataba, en suma, era de configurar un sentimiento de pertenencia que reforzase las razones abstractas de la ciudadanía participativa pero estilizado a través de la argumentación institucional de ésta: algo que vaya más allá del calor de establo de la tribu pero que no nos deje solamente en la fría compañía de la ley.”

Però en apropiar-se la dreta, del concepte de Patriotisme Constitucional en contra dels nacionalismes i del seu esperit en la constitució. En desactivar el Senat com a orga de representació territorial i de construcció del sentiment de país i, en eliminar els partits nacionals l’àmbit públic de deliberació, per posicionar cada fòrum de deliberació o mitja de comunicació, en l’orbita d’un o altre partit, s’han desvirtuat tots els ingredients bàsics de la societat Espanyola.

 

[4]En resum.

Si Espanya s’està estructurant en base a un model incongruent que s’allunya del consensual i s’obliden els principiïs bàsics de l’esperit de la Constitució, el resultat es previsiblement bastant negre. Desafecció perquè els ciutadans no es veuen representats, dictadura de la majoria contra les minories com els catalans i norma i llei arbitraria fruit del consens entre els partits i no de la deliberació des d’els ciutadans.

Tal i com ho he presentat pot sorprendre que abans hagi considerat que l’elitisme en si pot ser un regim de govern adequat. La raó d’aquesta resposta afirmativa és que crec que aquesta evolució de la democràcia és inevitable i, no necessàriament dolenta, sempre i quant és desmarquin els partits de l’accés al poder i de que abandonem la idea de que en la societat actual, perquè som individus lliures, tots tenim els mateixos drets i oportunitats.

La felicitat no està en vendre a la gent que tots podem ser rics o presidents del govern, sinó en ensenyar a cada individu a ser feliç amb el que es troba més a gust exercint o sent. Empatitzant amb els diferents. Actuant proporcionalment. No penalitzant l’acció per culpa del possible error, sinó aprenent de l’error. Separant els partits polítics del govern efectiu i deixant als partits la tasca de seleccionar els millors gestors per a que ens governin, no per a que governin ells.

Sona perillós? Potser si. Peró l’equilibri s’ha trencat i ens hem de moure.