Feed on
Artículos
Comentarios
Haz clic aquí para imprimir esta página. Lo leerás mejor

Constitució Espanyola

Article 2 del Títol Preliminar

2- La soberanía nacional reside en el pueblo español, del que emanan los poderes del Estado.

Article 9 del Títul Preliminar

2 – Corresponde a los poderes públicos promover las condiciones para que la libertad y la igualdad del individuo y de los grupos en que se integra sean reales y efectivas; remover los obstáculos que impidan o dificulten su plenitud y facilitar la participación de todos los ciudadanos en la vida política, económica, cultural y social.


Un dels problemes de la Constitució Espanyola es que, en origen preveu una distribució pluralista del poder, perquè aquest ha de emanar de la societat civil tal i com s’indica en l’article 2 del títol preliminar i, el poder emanat de l’aplicació d’aquest article, està obligat per l’article 9 ha vetllar perquè l’article 2 pugui seguir tenint poder real. Peró aquest cercle virtuós es trenca quant l’article 2 es basa en el consens i el pluralisme i l’article 9 depèn en la seva aplicació d’un sistema de democràcia elitista.

Es a dir, el poder emana del poble però qui arriba a el poder s’oblida d’això i es concentra només en mantenir en el poder a una élit favorable als seus interessos.

Anem a pams.

Una distribució pluralista del poder vol dir una societat en la que per a la presa de decisions polítiques no hi ha un centre de gravetat fix, sinó que hi ha múltiples centres de poder, cap dels quals és completament sobirà. El que es preten amb això en els estats democratics occidentals és que cap grup, classe o organització, pugui dominar la societat i monopolitzar el poder.

En el pluralisme, els governs reflexen les demandes de la societat civil, els mercats i el seu propi aparell burocràtic, mitjançant una sèrie de processos d’intercanvi de durada i intensitat variables dels quals sortiran les decisions de les institucions polítiques. No tots els grups de presió tenen el mateix grau d’influència, però fins i tot els menys poderosos poden influir en el procés de presa de decisions, atès que els recursos —els diners, la informació, el coneixement tècnic, la capacitat de mobilització, etc.— no és distribueixen uniformement, i això impedeix que un grup sigui sempre dominant.

Aquesta visió d’una distribució pluralista del poder difícilment la podem aplicar a Espanya perquè el pluralisme necessita d’una clara separació entre estat i societat civil i, entre poder econòmic i polític i, parteix del supòsit que els interessos polítics que són dominants en un àrea en particular, habitualment no ho seran necessàriament en les altres. Però aquesta separació rarament és produeix a Espanya per les següents raons:

La primera raó es que els grups polítics s’han encarregat de controlar o situar persones seves en totes les grans empreses:

  • Directament posant la seva gent en les que s’han privatitzat.
  • Via posicions en el consell de direcció de les empreses clau o amb accions d’or i similars.
  • Indirectament situant persones properes en els ens encarregats de regular les activitats  d’aquelles empreses fet que força a les empreses a tenir que negociar amb ells.
  • Via grans contractes d’obra pública a canvi de favors polítics.
  • Prometen legislació favorable a canvi de favors polítics.

La segona raó és que l’economia s’ha convertit en una eina de la política-nació.

Per tant, un grup econòmic que tingui o, és pugui creure que te, afinitat per unes idees polítiques diferents de les del govern o del seu concepte de nació, no podrà actuar amb les mateixes condicions que un favorable als interessos del govern. Un cas clar d’això fou la disposició favorable a la compra d’Ibèria per Caja Madrid per situar-la sota el poder de la Comunitat de Madrid, en canvi l’oposició frontal a que una caixa catalana intentes adquirir una empresa de Madrid per poder de que quedes sota l’influencia de la ‘Generalitat de Catalunya’.

Si no hi ha separació entre poder econòmic i polític, no podem parlar de que els grups econòmics actuaran lliurement cercant el seu interès. Doncs en la majoria dels casos la influencia d’un grup vindrà determinada per la seva proximitat al poder, desmuntant d’arrel aquesta mena de lògica de mercat aplicada al poder en la societat. No hi ha nínxols a omplir, ni àreas saturades, ni noves oportunitats, ni crisis purgatòries, només polítics utilitzant les empreses.

La tercera raó en el cas Espanyol és que degut a la pròpia configuració del estat, la distribució del poder entre els diversos grups mai és equitativa i la influencia d’uns grups és molt més gran que la d’altres, sense que sigui possible igualar ho. Si la RAE (per agafar una institució no econòmica) dictamina que les polítiques del govern van en contra del castellà, la seva repercussió serà molt més gran que si la institució homologa catalana o fa respecte a el català i encara més gran que si ho fa una institució homologa amb l’Euskera. Si un diari de Madrid arrenca una campanya, la seva repercussió serà nacional, si ho fa un de Granada, amb prou feina sortirà d’Andalusia. Una institució amb seu a Madrid es directament nacional, una institució amb seu a qualsevol altre punt de la península es regional o autonòmica fins que no obri seu a Madrid. Per tant la geolocalització del grup de pressió, altera la seva influencia i això també va en contra del pluralisme.

Quant no hi ha una distribució plural del poder, el que tenim es un elitisme. Una democracia elitista no es una cosa dolenta per si mateixa, per exemple molts clubs de futbol funcionen així. El problema sorgeix quant estem en un cas d’elitisme encobert. Encobert pels partits i per una part de l’administració del estat. Aleshores ja tendim cap a l’engany i la oligarquia com és en el cas Espanyol.

A Espanya els polítics vehiculen el discurs a, suposadament satisfer i portar la veu dels que els han escollit i, els partits és veuen a ells mateixos, com una corretja de transmissió entre l’aparell del estat i la voluntat dels votants. Aquest es el seu esquema i el que venen als espanyols. Però la realitat no es així. L’interès principal dels partits i d’els polítics és; utilitzar el sistema democràtic per a legitimar el seu poder. I això ja no es democràcia.

Comenta en David Held que “si la democràcia és un  arreglo institucional para generar y legitimar el liderazgo, entonces tiene, en el mejor de los casos, una relación muy tenue con el concepto clásico de democràcia: ‘el gobierno del pueblo’”.  Schumpeter també incideix en aquest aspecte i l’amplia quant comenta “Democràcia no significa y no puede significar que el pueblo gobierne realmente en cualquier sentido manifesto de ‘pueblo’ y ‘gobernar’. Democràcia significa que el pueblo tiene la oportunidad de aceptar o rechazar a las personas que pueden gobernarle… Ahora bien, un aspecto de esto puede expresarse diciendo que la democràcia és el gobierno del politico”.

Aquesta incongruència entre la realitat política i la propaganda que venen els polítics, entre el ‘govern del polític’ i el ‘govern del poble’, entre el que és i el que voldríem que fos, potencia el que la societat no vegi en els polítics una institució que està treballant pel be del país, sinó una lluita de partits treballant per l’accés al poder.

Si un cop aconseguida aquesta legitimitat del poder, els partits aleshores és convertissin realment en vehicles de transmissió de la suposada ‘voluntat popular majoritària’, col·loquessin els seus homes i deixessin que les seves polítiques s’encaminessin a treballar només pels ciutadans, el problema tampoc seria massa gran. Com he comentat abans, molts equips de futbol e institucions funcionen així, per exemple les eleccions del FC Barcelona:

En el FCB, qui és presenta  per president no és considera la emanació de la voluntat del soci, sinó un soci que te unes idees que, creu que aniran millor pel funcionament del club.

El futur president no va cercant els votants per veure que volen i, aixi adaptar el programa a la seva voluntat. Ni va prometent a cada votant que portarà a la pràctica les idees del votant, sinó que el que presenta son les seves propies idees i, el seu propi capital.

La diferencia és molt important. Els partits politics intenten canviar els seus programes per adaptar-los al que creuen que son les idees dels votants i, quant els polítics perden diuen coses com ‘No hem sabut interpretar la voluntat dels votants’ perquè el seu objectiu és el poder, no les idees. En canvi un futur president del Barça el que diu és ‘Jo soc coyonut, tinc un munt de diners i les meves idees son molt millors que les dels altres presidents. Voteu-me a mi i us ho demostraré’. Per tant, la batalla és la d’una elit que cerca aconseguir d’una manera legitima la presidencia. Pero, un cop aconseguida aquesta presidencia, el president intenta que el club funcioni el millor posible o, com a mínim es presupossa això.

En la política d’estat no és així.

 

Els partits preparen una sub-èlit dins de la seva oligarquia, per a que governi juntament amb una èlit d’alts funcionaris, que son qui controla moltes de les palanques del poder. Però un cop accedit al govern del país, el poder de l’administració i les necessitats del partit son tan grans, que els polítics del govern, fins i tot si realment es creuen el seu paper de governants de tothom, veuen hipotecada la seva possible voluntat d’exercir lliurement determinades polítiques, a les necessitats del partit. Al cap i a la fi, es més prescindible un polític que no un partit i, per tant, son molt millors les polítiques que demostren lo fantàstic que és un partit, que no les que demostren lo ‘fantàstic’ que és un polític. Excepte en el cas de que l’associació polític-partit sigui molt simbiòtica.

En David Held ens en fa una bona exposició d’aquest fet: “ Con el fin de lograr influencia, esas fuerzas (els partits) necesitan movilizar recursos, reunir los medios financieros, reclutar seguidores y tratar de ganar personas para su(s) causa(s). Però al organizarse, pasan a depender de los que trabajan de forma continuada en el nuevo aparato politico; y estos aparatos, al tratar de ser eficientes, se convierten en burocráticos. Los partidos pueden esforzarse por llevar adelante un programa de principios politicos ‘ideales’, però, a no ser que sus actividades se basen en estrategias sistemáticas para lograr el éxito electoral, estarán condenados a la insignificancia.” Com que cap partit vol veures condemnat a la insignificança, cap partit no pot afluixar en la lluita pel poder i, tota la seva raó de ser esdevé augmentar o mantenir la seva influencia i cota de poder.

Els partits son capaços de preparar els seus polítics i els poden posicionar en el poder, però desprès, no els poden deixar exercir de polítics perqué l’acció política pot posar en perill la quota de poder del partit doncs pot ser que surti malament. Un exemple. Els problemes que genera la nova llei electoral catalana no son derivats de la seva afectació en la ciutadania i el territori sinó de la quota de poder que uns o altres partits poden perdre o guanyar. Per tant, el que guiarà a un o  altre partit a donar suport a la llei no és el benefici de la societat sinó el seu benefici.

Punt bàsic.

L’interès de qualsevol partit polític és el seu propi interès. Els polítics son només contenidors pels errors del partit. El bon us dels seus polítics és el que permet al partit adquirir més poder i mantenir una bona imatge enfront dels electors.

Això no és pot dir així a la opinió publica, per tant, el que el partit ‘ven’, és que a diferencia del polític-persona i del Govern, ell representa la voluntat popular.

Per tant, el programa d’un polític és un fet puntual, que pot agradar més o menys i que el propi polític aplicarà amb més o menys encert. Però els partits, el que venen, és la representació de la voluntat popular i per tant, això ja no és un fet puntual sinó que és un fet continuo, que justifica que estiguin sempre lluitant per aconseguir influencia, doncs, el que fan és lluitar per a que el poble tingui influencia.

Si un polític no funciona el canvien, si un programa electoral no funciona el canvien, si una norma política no funciona la canvien. Aparentment tot fet en nom de satisfer les demandes dels votants i ser per tant recipients de l’emanació de la voluntat popular.

Però com diu Schumpeter, “la voluntad popular és una construcción social que tiene poco, si és que tiene alguno, fundamento independiente y racional. La clara habilidad de los publicistas para crear ‘necesidades’ para los nuevos productos y para reavivar el interès por los viejos és una prueba de la susceptibilidad y el caracter manipulable de los deseos y las elecciones ‘individuales’. El origen de estos últimos és claramente social y, desde el punto de vista del individuo ‘extrarracional’. Per tant, com ja he comentat abans, el que els partits fan és simplement buscar una justificació que legitimi la seva lluita constant pel poder.

Essent aquest el seu objectiu, la prioritat dels partits és per tant adaptar el seu missatge als suposats desitjos de la voluntat general i, al mateix temps, manipular aquesta  voluntat general, per a que el seu pensament encaixi be a priori dins del missatge que envien al públic.

Sintetitzant el que s’ha comentat. Tenim així a Espanya una democràcia elitista doncs només els membres o les persones seleccionades pels partits tenen possibilitat de poder participar en el govern del país. Però aquestes persones que han de governar veuen bloquejada la seva activitat si les polítiques que emprenen van en contra del partit,  doncs el partit és més important que els polítics i fins i tot més important que la situació temporal del país.

Les persones no som tontes e ignorants. Aleshores cóm és que en general deixem que aquesta estructura de govern  és mantingui?.

 

Raons que fan que l’estructura de Govern es mantingui

Hi ha diverses raons, però les principals per a mi son:

1- Partits versus individus.

Com molt be diu En G. Mosca, “el hecho mismo de que el objetivo o el interès sea algo comun al grupo y compartido por este, lleva a que las ganancias conseguidas mediante el sacrificio que realice un individuo para servir a esta meta comun sean compartidas por todos los miembros del grupo.(…) Por lo tanto, en ausencia de factores [excepcionales], habra una accion de grupo muy debil, en el hipotetico caso de que la haya. En tal eventualidad , la paradoja consiste en que (…) los grandes grupos, por lo menos si estan compuestos por individuos racionales, no actuaran en favor de sus intereses de grupo.”

Un exemple és la mobilització contra la guerra, que va funcionar perquè el sacrifici per participar es poc i el benefici, -sortir de la guerra- era alt i afectava a tots per igual. Per contra, quant és un grup petit el qui actua, és a dir una minoria organitzada que te un únic objectiu enfront de la majoria, aquest grup ho tindrà més fàcil per impossar-se a la minoria desorganitzada. Es fácil deduir d’això que quant més amplia sigui una comunitat política, més petita pot ser  la proporció de la minoria governant respecte a la majoría governada i per tant, més difícil li resultarà a la majoría organitzar-se per aconseguir un canvi o actua contra la minoria. Per exemple, si els catalans se senten atacats per la sentencia del TC, que els catalans s’organitcin per aconseguir un canvi és pràcticament impossible, doncs son un grup masa gran amb moltes sensibilitats. Per contra, si l’alt funcionariat de l’Estat se sent atacat per la proposta d’Estatut de Catalunya, que s’organitci per combatre’l és molt sencill doncs son pocs i amb un objectiu molt clar.

2- Llibertat.

Fruit del primer punt, és imperiós per qui vulgui evitar l’aparició d’una resposta organitzada de la societat, és a dir els partits polítics i l’oligarquia funcionarial, afavorir el concepte de llibertat individual enfront d’altres conceptes més solidaris o de xarxes més humanes, que podrien articular una resposta o acció coordinada.

La idea que el poder, sense que es noti a de vendre a la societat és que l’individu és un i és lliure, però és troba enfrontat a la terrible burocràcia de l’estat que l’aixafa i limita la seva llibertat i per tant, impedeix l’expressió de la voluntat popular.

Per tant, enfront dels mals de l’aparell de l’estat, l’individu solitari ha de buscar alguna organització més forta que ell que el pugui representar i lluitar per la ‘voluntat popular’. L’ínic que es presenta per acomplir això son; els partits polítics.

Així els Partits aconsegueixen que apel·lant a la llibertat, renunciem a la llibertat per a que ells ens defensin del poder del estat.

Aquesta victorià dels partits te però un inconvenient.

Si la voluntat general no te massa fonament independent i racional, és fàcilment manipul·lable i respon als desitjos de mil·lions d’individus, cóm és pot enfocar la gestió d’això?.

Les necessitats individuals de milions sempre aniran més ràpid i seran més urgents que les polítiques destinades a satisfer-les i acabaran posant en evidencia la incapacitat del govern.

Per a resoldre aquest problema el PP i els partits conservadors europeus (i els d’esquerres també) han articulat la defensa de les necessitats individuals, reconeixent la impossibilitat del estat per a respondre a aquestes necessitats individuals!! i han presentant ‘el mercat’ com la millor forma de regular la diversitat individual.

El mercat és qui crea el consens i satisfà les necessitats de l’individu. D’un ésser solitari, autista i egoista que … no existeix.

Les persones vivim en una societat feta de vincles. Moltes de les persones amb les que ens relacionem al llarg del dia estan vinculades amb nosaltres mitjançant unes xarxes emocionals, culturals i econòmiques que ens afecten i han d’estar ben afinades i tensades. Si un germà ens deu diners, un fill te un problema, un company de feina està deprimit, o un amic està molt content tot això generarà diferents tensions en els vincles que marquen la nostra vida. Per tant, la nostra vida depèn també dels altres, i no volem exercir una llibertat solitaria, sinó que aquesta sempre l’exercim en relació als altres. Com diu en J.M. Terricabras, “els humans no som illes. Pensar en uns individus que, tot i viure amb els altres, estan sols, és pensar en individus autistes que han perdut el sentit de la realitat”. Les nostres accions individuals sempre tenen algun col·lectiu sovint diversos- com a marc de referència inevitable. Però tot això no interessa doncs ataca el model de individuo sol, ressentit i per tant; manipulable per la propaganda en benefici dels partits.

3- Propaganda.

La imperiosa necessitat d’influir en la voluntat popular per justificar la seva figura com representació popular, porta als partits a pressionar o, directament dirigir els mitjans de comunicació afins. En un país amb una societat civil i econòmica més forta i emprenedora, això seria un factor important però no capital, doncs hi ha altres grups de pressió que compensarien l’influencia dels partits en els mitjans de comunicació. Però a Espanya això no és dona i per tant, el control dels mitjans de comunicació, dona molt poder als partits.

Si a més a més els partits aconsegueixen col·locar peons de confiança en les poques grans empreses que podrien fer de contrapunt en els mitjans de comunicació amb la seva inversió publicitària, el control de la informació que arriba a la societat és molt fort.

A Espanya això ha arribat a un punt en que pràcticament qualsevol grup de pressió o fins i tot individu, és directament assignat a l’orbita d’un o altre partit, eliminant per tant la possibilitat de pensament independent i aixecant la sospita de que qualsevol grup o persona independent, no és mes que un tapat d’un o altre partit.

En aquest cas, tampoc hi ha massa interès per part dels partits per amagar la situació doncs es positiu per a ells augmentar la percepció en la societat de que no hi ha possibilitat de participar en el govern, si no és a traves dels partits i sobretot a traves dels partits establerts.

4- Pensament píndola-màgica.

A pesar de la propaganda exercida des d’els mitjans de comunicació, des d’els partits i des de l’aparell del govern, una societat instruïda i preocupada pel seu devenir i el seu país, hauria de ser capaç de llegir, pensar, interpretar i treure’n conclusions de l’actuació dels polítics, i sobretot dels programes electorals, que els partits proposen i que teòricament és la raó de que siguin escollits.

Però això es una utopia.

La realitat és que la política del país és tan complexa i els programes electorals tan poc clars que és pràcticament impossible que un votant pugui exercir el seu vot disposant d’una amplia i completa informació i per tant acostuma a adoptar una posició <racionalment ignorant>. Mancur Olson dona una excelent explicació d’aquest fet quant diu: “El beneficio que representará para el votante estudiar los programas y candidatos hasta que tenga claro cual és el voto que verdaderamente le favorecería, está dado por la diferencia de valor que represente para el individuo un resultado electoral correcto, comparado con un resultado electoral equivocado. Multiplicado por la probabilidad de que un cambio en el voto de dicho individuo, modifique el resultado de la elección. Dado que la probabilidad de que el votante típico cambie el resultado de la elección és enormemente pequeña, ese ciudadano sule mostrarse <racionalmente ignorante> sobre los asuntos publicos”. Es a dir, per què m’he de matar per informar-me i entendre tota la propaganda si el meu vot no canviarà res?.

Això no implica que el votant no tingui interès per la política ni per qui el governa, al contrari en te molt d’interès. I per això, si be no és capaç d’accedir i gestionar la informació, si que està receptiu a proclames ràpides, clares i senzilles que l’ajudin a pendre una decisió i li donin arguments ràpids i clars per justificar el seu vot per una o altre alternativa.

Aquí és on entra amb força la maquinaria dels partits, creant píndoles-màgiques de pensament, que enviades a traves dels mitjans afins, arribin als seus potencials votants i els ajudin a justificar la seva propia decisió de vot.

Aquesta és potser la tècnica més estesa de manipulació. La que s’ha fet servir des de fa més temps i encara ara es fa servir i a més es la més transversal.

Ningú espera que un possible votant dels partits d’esquerra es llegeixi Marx i d’altres ideolegs i després busqui la interpretació que’ls partits en fan d’aquesta ideologia en funció de la societat i el moment actuals per decidir si responen adecuadament a les seves necesitats. Del possible votant tan sols s’espera que li arribi el missatge que’ls rics i els empresaris son uns explotadors i abusen d’ell i que s’ha d’acabar amb els rics i els empresaris perque son uns explotadors.

El receptor de la píndola, una persona que se sent explotada per l’empresa o sent enveja dels rics o se sent frustrat per la seva baixa posició social, quant digereixi la píndola, ja no necessitarà informar-se més doncs ja tindrà el seu pre-judici validat per algú; un mitja de comunicació, en qui ell ha delegat la tasca d’estar informat, i per tant com que ja te el problema i la causa identificades tan sols haurà de buscar el partit que actuï contra el que ell creu que son els culpables.

Obviament, el partit que ha creat la píndola-màgica per a que el seu mitja de comunicació la distribueixi, estarà encantat de rebre a aquesta persona i, aquesta persona estarà encantada de trobar un partit que si que funciona com ell creu que s’ha de funcionar.

El mateix passaria amb conceptes com l’immigració, el racisme, la contaminació, els nacionalismes, la pobressa o qualsevol altre idea que els partits pugui empaquetar i distribuir fàcilment a traves dels mitjans de comunicació com a una píndola-màgica o meme.

Com que el votant votarà mogut en part per la píndola enviada pel propi partit receptor del seu vot, òbviament el partit és torna representant d’aquesta voluntat en una mena de profecia autocumplidora.

Si qui llença aquestes píndoles, prepara la seva ideologia per rebre els receptors indignats d’aquestes píndoles, aquests receptors de les píndoles, en digerir-les les assumiran com a pensament propi i cercaran el partit que millor reflexi la seva voluntat, que és evidentment el mateix que ha enviat la píndola.

5- Equilibri

En general, totes les persones tenen tendència a buscar les situacions d’equilibri en la societat i ha defugir les situacions d’incertesa i canvi per la obvia raó, de que per a organitzar la pròpia vida i el futur de la teva societat, necessites poder fer una previsió de futur més o menys acurada o, com a mínim dins d’uns paràmetres raonables. Quant més equilibrada i previsible sigui la vida i la societat més fàcil es traçar un full de ruta. Si no tens ni idea de si demà et cremaran la casa, o hi haurà una revolució anarquista o el país veí t’envairà es fa difícil planificar el futur i per exemple començar a invertir per tenir un pla de pensions.

Per tant, la societat en general i, les persones en particular, només actuen per canviar la situació d’equilibri en la que estan, quant pensen que aquesta situació està a punt de perdre el seu equilibri i entrar en una via plena d’incerteses. Només en aquest cas, quant la situació present d’equilibri es vista com una situació de molt de risc, les persones s’atreveixen a encaminar-se cap a una via diferent, tot i que no estiguin massa segurs de a on els portarà.

Per a les persones, el nucli d’equilibri pot ser moltes coses (la carrera professional, la família, els fills, la parella, la casa, la feina, etc) però per a les societats el nucli del equilibri acostuma a ser l’aparell de l’estat. Tot lo altre pot saltar pels aires, metafòricament parlant, però si l’aparell de l’estat segueix funcionant més o menys tot pot tornar a ser redreçat. Quant la societat perd la confiança en l’aparell de l’estat o te por de l’aparell de l’estat es quant es comencen a obrir les altres vies.

Així arribem al punt clau. Quí controla l’aparell de l’estat?.

Segons la constitució; el poble. Segons el poble; els polítics. Segons el polítics; els alts càrrecs de l’administració. Segons els alts càrrecs de l’administració; ells mateixos.

En tot aparell de l’estat ha d’haver-hi una estructura d’alts càrrecs no polítics que reguli i controli el funcionament de l’estat d’acord amb les directrius que la política de govern imposa o fins i tot, que mantingui en funcionament l’aparell de l’estat quant no hi ha cap directriu política.

L’aparell de l’estat son els professionals de l’administració que han de ajudar als polítics a poder aplicar les seves polítiques de govern doncs els càrrecs polítics en l’administració, al tenir una situació temporal, no poden tenir la mateixa experiència de funcionament, que uns professionals que porten tota la vida en aquell càrrec i a vegades fins i tot i porten generacions en aquell càrrec.

El problema rau en que en general, ningú accepta massa de bon grat que cada poc temps, li posin com a superior una persona que casí mai te experiència en aquell càrrec, que casí mai emprendrà una acció si no la consulta amb els seus superiors i que casi mai emprendrà accions en benefici de la ciutadania si aquestes poden afectar al seu partit, de fet no ho podrà fer més que un cop, per que el partit l’expulsarà.

Davant d’aquest panorama, no es d’estranyar que les persones que copen els alts càrrecs de l’administració, s’hagin apropiat ells de les palanques del poder i es converteixin en una forta oligarquia que actuï per la seva banda, en defensa dels seus propis interessos. Hi en aquest cas, el seu interès es el mateix que el dels partits, que res canviï, per mantenir el poder.

Conclusió:

La propaganda, la dificultat de que les persones és coordinin enfront dels partits, la facilitat dels partits establerts per controlar i manipular, el pensament píndola-màgica i l’oligarquia d’alts funcionaris de l’administració eliminen la veu i el poder de la ciutadania i bloquegen l’acció d’allò que Habermas en diu l’esfera pública es a dir, aquell component essencial de la societat on les persones poden comunicar-se entre elles i articular autònomament les seves visions per influir o influenciar les institucions polítiques de la societat. Sense una societat civil prou organitzada i capaç d’estructurar i canalitzar els seus debats a i amb l’estat, l’estat perd l’objectiu de la seva funció i raó de ser i es genera, com a Espanya una democràcia elitista. Una democràcia marcada només pels periodes electorals i un petit espectre de posibilitats polítiques i un  marqueting i uns grups de pressió que condicionen tant la vida democràtica, que és difícil fins i tot els polítics que pugui actuar lliurement.

Comentarios