Feed on
Artículos
Comentarios
Haz clic aquí para imprimir esta página. Lo leerás mejor

 

Abstrac

Contràriament al que la majoria de la gent pot pensar1, el llenguatge no és una eina de manipulació. La creença que el llenguatge té aquesta capacitat és deguda sobretot a dos vicis del pensament occidental, que Minor E. Salas (febrer 2006) anomena “màgia verbal” i “naturalisme lingüístic”. Segons el primer, las paraules exerceixen un poder absolut sobre la realitat, de tal forma que, invocant la paraula, la realitat també canvia. Segons el segon, hi ha una identitat ontològica entre el llenguatge i el món social. És a dir, en origen no hi havia diferencia entre la paraula i la identitat que representa, però amb el pas del temps, s’ha degradat el poder de la paraula i ara, com a molt, en tenim un ressò del que fou.

De tota manera, aquest ressò és suficient per a que molta gent segueixi creient en el poder de les paraules i per tant, en la seva capacitat de manipular. El problema d’aquest plantejament és que dona peu a una visió maniqueista de la societat amb uns bons i uns dolents molt definits i una política de lluita i control dels medis emisors dels missatges, com única opció vàlida d’avenç social per evitar la manipulació o per controlar-la

 

 

The basic thesis put forward in this text, is that contrary to popular beliefs, language is not a manipulation tool. The belief that language has this ability is due mainly to two vices of Western thought that E. Minor Salas (February 2006) calls: “verbal magic” and “linguistic naturalism.” According to the first, words wield absolute power over reality, so that invoking the word, the reality may change as well. According to the second, there is an ontological identity between language and the social world. That is, there was no difference in origin between the word and the identity it represents, but over time, the power of those words has been corrupted and now, at best, it’s an echo of what it was before.

However this slight response is sufficient for many people that still believe in the power of words. The problem with this approach is that it gives rise to a Manichean vision of society, with some good and bad sides very well defined, and a policy of control of the media and broadcasters struggle as the only valid option for social advancement

cultura, politica, llenguatge, comunicació, persona, manipulació, símbol, significat

Índex

  • Introducció

  • El llenguatge

  • Societat

  • Cultura

  • Simbologia

  • El poder de la Paraula

  • Conclusió

  • Bibliografia

  • Internetgrafia

 

 

Introducció

 El llenguatge és una capacitat o facultat de comunicació, que té molts usos i dimensions, però en si mateix, no és una eina de manipulació. En el cas particular dels humans, els enunciats, com a símbols que són, poden incrustar una significació que pot alterar els significats d’alguns receptors i donar l’errònia impressió,que és el llenguatge qui ha produït la modificació.

El llenguatge

 La Wiki diu: “El llenguatge és la facultat de poder comunicar els propis pensaments o sentiments a un receptor, mitjançant un sistema de signes interpretable per a ell”. És una bona definició però si entrem en un àmbit més acadèmic veurem que organismes com L’IEC expliciten que aquesta és una capacitat ‘humana’ i acadèmics com Joan A. Argente afegeixen que és “un producte de la vocalització humana” (Argente, Joan A. s/d) . Així doncs, la primera definició ens elimina tot el que no és un ésser viu, la segona ho redueix als humans, i la tercera ho acota a un subproducte de la capacitat de vocalització humana2.

Societat

Essent el llenguatge un sub-producte d’una capacitat humana el primer que hem de fer és qüestionar-nos per què tenim aquesta capacitat. La resposta, no per evident, deixa de ser important: tenim aquesta capacitat perquè per viure en societat, mantenint la individualitat, és imprescindible intuir o suposar que pensen els altres, de manera que entre els grups de persones que conformen les societats hi hagi coordinació en les actuacions i confiança en les intencions. En poques paraules, en societat cal aconseguir una familiaritat operativa, amb els marcs de significat en els que els altres viuen les seves vides (Clifford Geertz pag. 37 – 2002)

 Aconseguir aquesta familiaritat implica que les persones han d’intercanviar informació sobre els significats propis, amb l’objectiu d’acordar uns significats comuns. Les persones intercanvien aquesta informació gracies a una sèrie de símbols que, emissor i receptor, institucionalitzen per a poder codificar i de-codificar de la mateixa manera. Aquesta capacitat d’institucionalitzar una comunicació és natural i intrínseca, sinó seria impossible iniciar-la3 i, a la seva formalització i adequació, l’anomenem llenguatge.

Per tant, som éssers que ens definim per una sociabilitat, exercida gracies a la capacitat del cervell dels mamífers per a crear i operar amb una institució bàsica4; facultat que ens permet acordar com comunicar-nos, i externalitzar un sistema de comunicació.

Cultura

 En ser la capacitat de produir un llenguatge i la necessitat de socialitzar, part de la nostra definició biològica, i en estar vinculats a la capacitat de crear institucions, és evident que, a mesura que la societat evoluciona institucionalment, el llenguatge també evolucionarà5. El llenguatge és per tant, una eina dinàmica que ajuda a definir la societat i n’estableix els límits, però al mateix temps, la societat resultant, modifica el llenguatge i crea nous límits

 El resultat d’aquesta retroalimentació és la creació d’una cultura, unes institucions i un llenguatge, particular d’un lloc i moment. A tot el marc conceptual que dóna explicació als fets i necessitats de la societat, i que permet mantenir la coherència del conjunt al justificar les excepcions, J. Bruner (1991) l’anomena Acord Canònic.

Simbologia

 L’Acord Canònic es forma i evoluciona a través dels relats que les persones intercanvien. Els relats no només porten informació, a més a més, utilitzen símbols, per a poder transmetre significats i intencionalitats. Quan ens comuniquem, el significat d’aquests símbols, en arribar al receptor, es desplega i és assumit, modificat, rebutjat o ignorat, en funció del marc de significats del receptor i de la similitud entre els Acords Canònics en que viuen un i altre. La recepció d’aquests significats és per tant qui pot alterar els significats originals del receptor.

 Si analitzem el llenguatge, veure’m que conté paraules i regles de combinació o procediments sintàctics que ens permeten confegir oracions i textos. Però no té intencionalitats ni significats en si mateix. Hom pot canviar les paraules i regles, o fins i tot canviar de llenguatge, i es mantindran les intencionalitats i els significats. On és aleshores el lloc de la intenció i els significats del text? “En la imaginació del lector.” diu W. Iser(1989)

 Es poden determinar tots els elements, objectius i constituents d’un enunciat, però per analitzar la intencionalitat; hom ha de familiaritzar-se amb el marc de significats del moment en el que ha estat creat un enunciat i amb la seva cultura6. Perquè el significat, que és qui pot alterar el marc de significats del receptor, no depèn del símbol. El símbol tan sols s’utilitza com a vehicle de transmissió d’un significat cap a un receptor sensible. No hem d’oblidar que el llenguatge és tan sols una institució, unes normes pactades, i per tant, els símbols que utilitzem en l’acte de la comunicació, no tenen en si mateixos cap intencionalitat ni significació. Els símbols creen un pont entre emissor i receptor, i aquest pont pot ser de moltes formes i mides. Però el que passi per aquest pont és el que realment afectarà els significats del receptor.

H. R. Jauss (1991) ens ho explica així: No hi ha veritats o valors immanents en un text, sinó que depenen del receptor; per això, un text pot contenir possibilitats significatives ni tan sols advertides en el moment del seu naixement. La interacció de significats es produeix en la relació entre els significats de l’emissor en interactuar amb els significats del receptor. Jane P. Tompkins insisteix en la mateixa línia: “Meaning, in other words, is to be defined in experiential terms. It is what happens to a reader as he negotiates the text and is not something that was already in place before he experienced it.” (Tompkins, Jane P. London 1980-pag xxii)

El poder de la Paraula

D’on surt la percepció que el llenguatge i les seves paraules tenen poder i poden manipular?

En els inicis de la cultura humana, no existia una separació neta entre les cosses i el nom que se’ls hi assignava, es produïa el que anomenem “naturalisme lingüístic”. Com diu Odgen CK (Pag. 21-1964): “La concepción primitiva consiste, indudablemente, en que el nombre indica, o describe, la cosa. De donde se seguiría que por la presencia del nombre, uno podia demostrar la existencia de la cosa”.

Aquesta concepció molt present en les cultures i religions de Mesopotàmia i de l’Antiga Grècia, va passar a les religions monoteistes. El pròleg de l’evangeli de Sant Joan n’és una bona mostra d’aquesta influencia: “Al començament existia la Paraula, i la Paraula estava en Déu i la Paraula era Déu” (Jn 1:1)7. La importància i significació d’aquest inici “In principio erat Verbum” queda molt patent si ens fixem que ens remet al mateix començament de la Bíblia “In principio creavit Déu coelum et terram”, “Al principi Déu va crear el cel i la terra” (Gen 1,1) (Josep C . Plana 21-IV-2011). Per tant, si Deu era el demiürg, la paraula era demiürga. És a dir, en els seus orígens, dins de les societats de discurs mític, les paraules podien ser màgiques i tenir poder sobre la natura, homes inclosos.

El vincle ‘paraula-realitat-poder’, que en principi era una facultat divina, amb el temps saltà fàcilment al llenguatge i es transformà en la percepció de que l’enunciat té poder manipulador per ell mateix, i per tant, qui l’expressa, pot tenir la capacitat de manipular els receptors del missatge.

A partir d’aquí és fàcil entendre perquè en aquests tipus de societats, els conjurs, les paraules màgiques, les lletanies transformadores, les benediccions, la paraula d’un Rei, Papa o sacerdot o fins i tot les paraules que poguessin aparèixer del no res, tenien tanta importància. La seva influencia era tan gran que s’arribava a tancar amb clau els llibres sagrats com la Biblia, s’evitava que els condemnats poguessin cridar una maledicció, hi havia llibres que és consideraven perillossos de llegir pel poder de les seves paraules i la paraula dels poderosos es considerava sagrada.

 El pensar que el llenguatge té un poder manipulador és per tant una idea pròpia de les societats amb un fort component místic, però no podem minusvalorar l’enorme influencia que tenen encara les dinàmiques socio-culturals històriques i per tant, fins i tot en les societats modernes, segueix havent-hi molta gent que creu en el poder que les propies paraules tenen.

Conclusió

Els colors i el pinzell són eines de manipulació? No. Amb colors i pinzells, podem crear pintures simbòlicament significatives, que poden afectar a alguns receptors. Però en si mateixos, no poden manipular.

El mateix s’aplica al llenguatge. El llenguatge en si no és una eina de manipulació. Ara bé, les creacions del llenguatge poden transportar uns significats que, en interactuar amb alguns oients o lectors, poden alterar els seus significats. Però tot això es produeix en el nivell dels significats i en les interaccions emissor-receptor d’una determinada cultura, no en el llenguatge en si.

 Proclamar que el llenguatge manipula crea un món simple i dual, on hi ha un conflicte entre uns pocs emissors que manipulen (els poderosos) i un gran número de receptors que són manipulats (els ciutadans). La idea es ven bé per tradició cultural i perquè és més còmode tenir un dolent ben definit, que no pas buscar els errors en el nostre interior, en l’entorn difús de significats compartits que adoptem com a societat.

Tot i ser la conclusió de l’article, permeteu-me fer un breu resum del que s’ha comentat.

Resum

 Ens construïm i definim via discursos, com a persones i com a societat. Discursos que poden ser monòlegs íntims e interiors, converses a diverses bandes, relats públics, discursos des de les institucions o discursos des de la memòria històrica.

 En tots aquests discursos, com en tot acte de comunicació via un llenguatge, hi han uns significats i unes intencionalitats. Hi han pors i desitjos. Rencors i anhels. Somnis i malsons. Orgulls i vergonyes. Tant per part de l’emisor com per part del receptor. Aquest és el fet important quant parlem d’influir en d’altres persones, la constatació que en comunicar-nos, les Cultures Exteriors (Arque, X 2011) d’emissor i receptor s’uneixen i permeten que comparem significats, per crear nous significats compartits. La igualtat amb que puguem afrontar aquesta comparació és el que diferenciarà una societat sana, oberta a ser instruïda, d’una societat manipulable que funcioni per pre-judicis.

 Quant ens indignem i pensem que determinats mitjans de comunicació, determinats polítics, determinats anuncis o determinades sectes amb el seu llenguatge estan manipulant a les persones, estem fent el joc aquests òrgans de poder que volen un món primitiu de bons i dolents, plens de pre-judicis i ben caricaturitzats, on tan sols institucionalitzant-se, o apuntant-se a un dels dos bàndols, es pot ser agent actiu en l’àmbit polític o en el de la participació ciutadana.

Hem de fer un pas més enllà. Oblidar les simplificacions i fixar-nos en quines debilitats hi ha en els nostres marcs de significat, per què hi són i cóm es poden arreglar. No s’arregla res penalitzant o prohibint als que utilitzen la paraula per intentar manipular, doncs els significats manipulables seguiran existínt. Els que volen manipular des de posicions de poder en benefici propi tan sols actuen sobre una cosa que ja hi és, de fet, ens poden ser de gran ajut perquè destapen debilitats i contradiccions que a voltes no volem reconèixer.

 Davant del que anomenem ‘mitjans manipuladors’ el que s’ha de fer és treballar el marc de significats que les persones adopten per viure i reajustar també l’Acord Canònic que ens explica com a societat, de manera que s’eviti la possibilitat d’aquest abús.

 Això no vol dir educar millor -fet que es pressuposa- sinó detectar els significats compartits que són objecte d’intent de manipulació i ajustar-los. I si encara els considerem vàlids, emetre’ls d’una manera que quant arribin a l’orella o els ulls del qui els rep, no siguin rebutjats o enviats al cervell, sinó que despleguin el seu significat al cor i l’estómac del receptor.

Com va dir Ortega y Gasset : “La palabra no es palabra dentro de la boca del que la pronuncia, sino en el oído del que escucha”. Hem de treballar més l’oïda del que escolta -les persones-, i menys la boca del que pronuncia -el poder i les institucions-.

Bibliografia

 – Chomsky, Noam (1986) . Knowledge of Language: Its Nature, Origin, and Use. Convergence (New York, N.Y.). Praeger special studies. Greenwood Publishing Group, 1986

 – Clifford Geertz (2002) Reflexiones Antropológicas sobre temas filosóficos. Paidos. Barcelona 2002

– Hans Robert Jauss (1991) “La teoria de la recepció. Notes a uns antecedents poc estudiats”, dins de Teoria de la recepció literària. Barcelona. Barcanova.

– Jane P. Tompkins (1980) Reader-Response Criticism: From Formalism to Post-Structuralism. The Johns Hopkins Press. London 1980

– Jerome Bruner (1991). Actos de Significado. Más allá de la revolución cognitiva. Ed Alianza Editorial Madrid 1991

– Joan A. Argente Giralt. (s/d) Què és una llengua? Introducció P08/04543/00979. Editorial UOC

 – Ogden C.K. / Richards I.A. (1964 op.cit p.21). El significado del significado. Una investigación sobre la influencia del lenguaje en el pensamiento y sobre la ciencia simbólica. 2º Edición, Editorial Paidós. Buenos Aires, 1964.

 – Minor E. Salas (II del 2006) en l’article Magia Verbal: La manipulación del lenguaje en el discurso jurídico, político y social. Publicat a Nómadas. Revista Crítica de Ciencias Sociales y Jurídicas el número 14 (II del 2006) Publicació electrónica de la Universidad Complutense ISSN 1578-6730

– W. Iser, (1989). “La estructura apelativa de los textos”, dins R. Warning (1989), Estética de la recepción. Madrid. Visor.

 ————————————

Internetgrafia (revisades amb data 28-X-2012)

 – Arque, Xavier (2012). Origen de las Instituciones. Http://europeinmotion.org

Arque, Xavier (2011) Cultura Exterior Http://europeinmotion.org

 – http://www.iec.cat

 – http://ca.wikipedia.org/wiki/Llenguatge

-. Josep de C. Laplana. Lectio Divina. Dijous 21 del IV del 2011. Ad Fontes-5. El pròleg de sant Joan – 1. http://lectiodivinajdclaplana.blogspot.com.es/2011_04_01_archive.html Cites de la Bíblia de Montserrat 6 edició

———————————

1Les dades empíriques d’aquesta afirmació són una extrapolació de les opinions expressades en diversos forums universitaris i per tant es poden considerar una opinió, molt plausible, però sense dades que ho demostrin.

2Com a definicions em semblen masa reduccionistes i centrades en el món de les humanitats, però bé, acceptem-les.

3 Aquesta capacitat dels mamifers trova la seva expressió més primitiva en el joc. Jugar implica reconeixer a l’altre, acceptar l’existencia d’uns significats que poden ser diferents i pactar-ne uns de comuns que permetin establir unes normes, és a dir, en el joc es defineix el model més primitiu d’institució que podem trobar en la majoria de mamifers i es una estructura que es construeix molt abans de que es puguin definir cap tipus de societat o llenguatge formal. Més sobre la capacitat dels humans d’establir una institució a Origen Instituciones 1ª parte. (Arque, X 2012) www.europeinmotion.org/ideologia/origen-instituciones-1-parte/

4Més a ‘Origen de las Instituciones’. Xavier Arque (2012). Sobre sistema cognitiu innat veure Chomsky (1986)

5 Clifford Geertz (2002) p194 – “El hecho de que el cerebro y la cultura co-evolucionaran, dependientes el uno del otro incluso para su comprensión, ha vuelto insostenible la concepción del funcionamiento de la mente humana como un proceso intracerebral intrínsecamente determinado que los recursos culturales –lenguaje, rito, tecnología, enseñanza y el tabú del incesto- adorna y extienden, pero que apenas generan”.

6Un exemple. Quant dius “t‘estimo” imbueixes de significat, uns símbols que vols transmetre. Però aquest significat només s’acabarà de conformar quant els símbols arrivin al receptor. Si canvies les paraules i l’estructura, i dius “ets el meu amor i vull estar sempre amb tu” el significat es mantindria, i si canvies el català per un altre idioma també, fins i tot si fas una foto, una pintura, una simfonia, o envies una flor, potser el significat es mantindrà.

7L’inici “In principio erat Verbum” remet, al mateix començament de la Bíblia “In principio creavit Déu coelum et terram”, “Al principi Déu va crear el cel i la terra” (Gen 1,1) (Josep C . Plana 21-IV-2011).

Comentarios