Skip to content

Serveix d’algu llegir als Filósofs?

La importància de la paraula

En el llibre de Habermas “Strukturwandel der Öffentlichkeit” (Historia y crítica de la opinió pública) el traductor dedica la primera plana del llibre a explicar-te com ha hagut de traduir la paraula Öffentlichkeit, per en la següent plana, indicar-te que com que sempre s’ha traduït malamanent, ell deixarà la mala traducció en els llocs més significatius doncs sinó la gent es confon.
En resum, dues pàgines del llibre per explicar una sola paraula.

A d’altres llibres de Habermas, es el propi Habermas qui dedica força espai a explicar paraules com acció, comunicació, experiència, etc.

Altres autors no perden el temps explicant el significat d’una paraula per que justament han utilitzat aquella paraula pel que significava. Peró clar, l’idioma pot ser diferent. Així et trobes que alguna paraula important per Weber com Zweckrationalität el traductor la tradueix per ‘la forma de racionalització que considera era bàsica en la modernitzaciò’, un altre per ‘instrumentalización racional moderna’ i algun per ‘raó instrumental’. Els conceptes s’assemblen es cert, però el prefix Zweck es diguem-ne punyetero i per tant, zweckrationalität te més significats per un alemany que el que les traduccions poden mostrar. I això passa amb moltes paraules i expressions.

I quant arrivem a Marx, el tema ja es de simposi de traductors, doncs estem acostumats a llegir sense cap mirament frases com l’alienació segons Marx i tots entenem el seu significat, però el problema és que alienació en alemany prove de tres paraules diferents amb la seva declinació: entäusserung, entfremdung/en i vergegenständlichung.

Si Marx pensés que totes les paraules signifiquen el mateix només n’hauria utilitzat una, si ell n’utilitza tres és perquè deu pensar que hi ha una necessitat en aquest us. Però nosaltres no ens enterem d’això perquè en català entäusserung, entfremdung/en i vergegenständlichung = alienació ¿?¿?

La importància de la frase

Els traductors fan un treball molt bo per aproximar i reconduir de la manera més correcta els significat dels textos originals, però en els temes filosòfics, especialment quant es tradueix d’idiomes que tenen una estructura diferent, com es l’alemany molts cops la traducció es casi impossible o complica molt el significat que l’autor està tractant d’explicar. I per tant, frases que Kant, Habermas, Adorno, Marx, Weber han escrit cuidant exactament cada paraula i la seva posició en la frase perquè pensen que es important per transmetre exactament el que ell volen dir, es reciclat en una o varies frases que de fet son una explicació de la frase original; no una traducció. Per tant, la relació amb l’original i la seva solidesa conceptual es perd en gran mesura.

La importància del paràgraf

Les noves tecnologies faciliten tant la creació i divulgació ràpida de continguts que molts cops perdem el sa costum de revisar les coses diversos cops i per tant, es molt fàcil que se’ns colin errades tipogràfiques o de copy&paste o de format dels documents. D’aquesta manera, a un text que ja hem hagut de forçar les paraules i variar l’estructura per transmetre el sentit se li afegeix el simple error de les noves tecnologies.

Per exemple aquest fragment d’un text d’Adorno.
“Se hace verdadero en su progreso. que lo lleva más allá de sí, no en la obsesión de buscador de tesoros por los funda~ mentos. Sus conceptos reciben la luz de un terminu$ ad qu~m oculto a él mismo, no de un terminus a quo evidente, y con esto exptesa su método mismo la imención utópica. Todos sus conceptos han de ex· ponerse de tal modo que se presten apoyo mutuo. que ca.da uno se articule según las configuraciones con otros. En él se reúnen en un todo legible elementos discretamente contrapuestos entre .sí; él no le· vama ningún andamiaje ni construcción. Pero los elementos cristali¡.:ln como configuración a través de su movimiento. J:.sta es un campo de fuerzas, tal como bajo la mirada del ensayo toda obra espiritual”

La importància del lector

I aleshores arribem nosaltres. Els estudiants. Els quals amb un bagatge mínim en filosofia ens posem a llegir l’obra de coneguts filòsofs. I com que som novells i, per tant, no tenim una solida experiència en el significat exacte de moltes de les paraules que utilitzen els filòsofs, algunes paraules no les entenem i ens les saltem i d’altres molts cops les interpretem malament.

Si això ho fem sobre un text que ja ha estat mutilat i alterat per la traducció el resultat es que entre el que el filòsof va escriure i el que llegim nosaltres pot existir un abisme. Si el llibre fos, per exemple d’aventures, podríem reconstruir el fil argumental simplement pel context o per la pròpia progressió de la narració. Però si estem llegint uns textos de filosofia en el que l’autor pensa que cada paraula es clau e imprescindible, el suposar que aconseguirem una comprensió ‘pel context’ es ser molt optimista.

La importància del context

La visió que es te a Catalunya sobre l’us del català i la visió que s’en te a Madrid sobre el mateix tema és molt diferent. I estem en un entorn on pràcticament podem llegir els mateixos diaris, veure les mateixes televisións i fins i tot trucar-nos i parlar. Així i tot. Fent servir els codis i els canals mes semblants possibles, i casi en el mateix espai-temps, el coneixement que s’adquireix de les mateixes fonts ens porta a conclusions totalment diferents.

Fins i tot dins dels fòrums de la UOC, es relativament habitual que algú expressi algu en un e-mail, en català, dins la temàtica de l’assignatura, per a una tipologia de persona molt semblant i es trobi que hi ha força gent que entén algu totalment diferent del que l’autor volia dir i hagi per tant de fer una altre post per tornar a explicar el que volia dir, provant d’escriure-ho d’una manera diferent per a veure si així aconsegueix transmetre en un missatge escrit, el missatge mental que te al cap.
Si això ens passa en un tema com l’us del català dins d’Espanya, o amb mails dins del fòrum d’una assignatura, es fàcil imaginar-se les diferencies que pot haver-hi entre el que un filòsof alemany d’entreguerres, jueu, que viu a Berlin fill d’una família de l’alta burgesia pot haver dit i, el que nosaltres entenem desprès de traduir el text, modificar-ne parts del mateix, canviar de context, eliminar les paraules que no entenem, malinterpretar algunes que creiem entendre i trobar-nos errades tipogràfiques

La conclusió

Es millor no llegir les obres originals dels filòsofs doncs esperar que amb la seva lectura, aconseguim captar mínimament el significat que l’autor ens vol transmetre, és pràcticament una quimera.
I per liar-ho més, els filòsofs alemanys no fan servir SMILEYS !.

Com pretenen que sapiguem si el que diuen es en serio o ens estan fent una brometa si no hi possen un 🙂 al final ?.
De fet, per no fer servir smileys jo encara no tinc clar si Nietzsche va dir:
“Deu ha mort” 🙂
“Deu ha mort” 😀
“Deu ha mort” 😉
“Deu ha mort” 🙁
“Deu ha mort” 😕
“Deu ha mort” 😎
“Deu ha mort” 😡
o fins i tot 🙁 “Deu…. ha muerto” 😥

I certament, entre una expressió i l’altre el significat canvia força

I que fem?

Deixar-ho en mans dels professionals catalans. 🙂
Pot ser que pel mer fet d’interpretar, també s’equivoquin en algunes coses del pensament original del filòsof, però segur que la seva percepció serà molt més real i acurada que la que en puguem extraure nosaltres. Per tant, llegim primer que en diuen els nostres professionals. I potser, desprès de llegir-los. Podem intentar llegir al mestre original.

Però hi ha una altre solució: la realitat augmentada hipertextual. Si es tracta el text original com el nucli d’un sistema de capes d’informació, podem escollir quina capa llegim i anar saltant d’una a l’altre depenent de la informació que volem. Per exemple, començo a llegir Habermas en castellà. Si poso el cursor en un punt del text, em surt com a menú flotant aquell mateix fragment de text en original alemany, si pulso per exemple la tecla F1 comença a mostrar la traducció en diversos idiomes. Si apreto la tecla ‘shift’ canvia el menú i enlloc del menú flotant de traduccions tinc un menú flotant d’interpretacions d’aquell fragment. Per exemple pot sortir uns comentaris de Margarita Boladeras sobre aquella frase o paràgraf o em pot sortir uns comentaris d’en Ramon Alcoberro, etc. I si apreto la tecla ‘poma’ o ‘control’ m’apareix un menú flotant d’informació; de la paraula, informació etimològica, informació a la wikipedia, informació geogràfica, informació en els diccionaris, vídeos, etc.

Tota aquesta informació hipertextual no ha d’haver estat introduida per l’autor, en aquest cas Habermas sinó que ha d’haver estat vinculada automàticament per algorismes i agents de cerca perquè l’objectiu es:

– que sigui accesible des de tots els punts del text. Es a dir, fins i tot un ‘.’ o una coma ha de tenir més informació.

– que sigui dinàmica. Es a dir, que es vagi actualitzant automàticament amb la nova informació que hi ha a la web.

Però això te el problema de que fins i tot, desplegant un sistema de menús contextual i gestual per filtrar la informació, el volum d’informació a mostrar en cada sub-menú pot ser immens. Per tant, l’última característica però també potser la mes important es que entre el text i la informació hi hagi un agent educable; el meu agent. Que es qui es mou en la capa d’informació i em fa de pont entre la informació del objecte i jo; el subjecte.

Es a dir, la informació que els algorismes i sub-agents cerquen contínuament per relacionar-ho amb el text que jo vull llegir, no està vinculada pròpiament amb el text com ha fa ara qualsevol enllaç en un document, sinó amb un agent meu, que jo vaig educant i que es el encarregat d’anar aprenent que es el que jo vull amb més frecuencia. Per tant, tota la informació que a ell li arriba, la filtra i ordena per a que sigui mes accessible per a mi.

Així, si quant jo poso el cursor i apreto el F1 sempre llegeixo la traducció anglesa o castellana, doncs l’agent sempre posarà aquestes primer. Si quant apreto la tecla shift tendeixo a buscar entre assaigos en format pdf i publicats per universitats enlloc de blocs, o de noveles o arxius html, doncs per defecte em mostrarà el que tingui que més s’assembli al que acostumo a llegir. Si quant apreto el ‘control o poma’ en una paraula busco la etimologia de la paraula em mostrarà això.

Obviament, l’agent apren a fer això perque l’usuari el va entrenant en fer-lo servir.

Però es que a més a més l’agent ha de saber contextualitzar els menús. Per exemple, no es el mateix els menús contextuals que s’ha de mostrar per la paraula ‘racionalisme’ que per la paraula ‘Barça’ que per les paraules ‘The Beatles’ doncs el tipus de mèdia que puc voler observar (text, vídeo, música) pot ser diferent.

Pràcticament tot el que detallo es factible de fer avui en dia, la tecnologia està disponible tot i que s’utilitzi en altres camps. Els dos problemes més important son:

Primer: Tot i que l’agent de cadascú estigui a Internet, l’aplicatiu del motor ha d’estar en algun lloc en concret que no pot ser el propi ordinador client sinó un servidor remot i això requereix unes politiques de seguretat i uns costos importants.

Segon: Tot mèdia (inclos text) ha de tenir uns ‘ancoratges’ i unes etiquetes estandar per a que els diferents agents sàpiguen com penjar la informació que el seu lector voldrà accedir.

2 Comments