Hi ha una frase que s’utilitza molt quant es parla d’entropia i que penso que indueix al error:
“Un sistema obert tendeix espontàniament al desordre, mesurat com un augment d’entropia”
Això no és del tot correcte. L’augment de la entropia no produeix un augment del desordre sinó de l’uniformització de l’estat mínim d’energia. I aquest pot ser força ordenat
O posat d’una manera poc ortodoxa, el sistema tendeix a l’estat en que l’algorisme per definir el sistema sigui el més senzill (deixant de banda per ara que entenem científicament per ‘el mes senzill’).
Un sistema uniforme és molt més fàcil de ‘definir’ que un sistema en ‘desordre’ i per tant si els dos provenen del mateix sistema tancat, l’entropia del sistema uniforme serà molt més alta que la del sistema en desordre.
Dic això perquè desordre i caos molta gent els relaciona com a iguals i per tant es pensa que un sistema sense un subministrament continu d’energia tendeix espontàniament cap el desordre; és a dir el caos i no és necessàriament així, és més, en general és al contrari. Hi ha molts sistemes que amb un subministrament extra d’energia és desequilibren i tendeixen al caos i, en general, mantenir ‘El Caos’ és més costós energèticament que mantenir el sistema estable i no diguem uniforme.
Com que el caos és per definició l’únic estat del sistema en que les estructures que és puguin generar son imprevisibles. Per generar noves estructures que no puguem preveure em de mantenir un sistema amb un nivell més alt d’energia del que necessitaria per mantenir-se estable, l’hem de desequilibrar per a que ell (ja se que és rar aquest ell aquí) generin les noves llavors que li permetin concretar en elles noves estructures estables. En altres paraules o et mous o et mors perquè no avances.
Portem a la Societat del Coneixement aquests conceptes.
Si entenem la Societat del Coneixement com el sistema. En podrem deduir que per a mantenir-se necessita (complexitat-hardware+complexitat de la informació) i els dos amb un volum d’energia que els alimenti. (alimenti el hardware i alimenti a qui generi informació). Es a dir, que el sistema físico-elèctric es mantingui o s’amplií i que el volum de coneixements és mantingui o s’ampli.
Si això es redueix perquè es controla i limita la part físico-energètica (telecos limitant ampli de banda o reduint el número d’ordinadors connectats) o perquè es limita l’aportació d’informació variada (censura o controls) el sistema tendirà a la uniformització per tant es destruirà la complexitat de la informació del sistema.
Si tot es manté igual, es mantindrà el sistema actual i podrem aprofundir en les noves tecnologies i economies que el sistema ha generat.
Però si volem que es sistema generi ‘coses’ que encara no hem pensat s’ha d’incrementar el seu suplement d’energia per sobre de les necessitats del sistema per portar-lo a un desequilibri caòtic o més aviat imprevisible per a que dins de la pèrdua, o dissipació que sembla que es produeixi, es generin estructures noves que duguin al sistema o a part del sistema un nou nivell d’estabilitat. Es un funcionament força semblant al de les estructures dissipatives que ja va estudiar Ilya Prigogine fa força anys.
En altres paraules. Si volem seguir creixent en la Societat del Coneixement hem de conseguir que més ordinadors es connectin i més gent participi per anar més enllà del punt actual. I em d’acceptar que com que el sistema entrarà en un procés no lineal i autoorganitzador, no podrem aplicar els paradigmes de la racionalitat i el modernisme per preveure que passarà. Al contrari, el que em de fer es estar preparats per no saber que passarà.
El problema més gran es que qui te el poder per connectar més hard i més coneixement a la xarxa son els governs i les empreses i aquests només es guien pel paradigma de la modernitat i per tant, necessiten preveure que passarà per saber quin profit en poden treure i poder així calcular la inversió que estan disposats a assumir.
Com que això no es pot fer si el sistema entra en un estat de desequilibri, ni governs ni empreses estan disposats a anar més enllà del sistema actual i si poden, encara reduiran mes l’aportació energètica per empenya el sistema a la uniformització, i fer-lo per tant més previsible i fàcil d’abastar; cosa que els hi facilitarà el poder preveure com en poden treure partit, benefici o control.
Quí ha de poder portar el sistema més enllà del punt d’equilibri?. Els individus únics que no es moguin pels interessos dels grups de poder i que com a molt s’agrupin per a fer de contrapoder als poder inmovilistes (govern i grans empreses). Per tant, cada cop que una persona obre un blog, participa en un xat, penja una web de receptes de cuina, crea un plana web, posat unes fotos al flick, monta un nou negoci on-line o fins i tot, tan sols fa una cerca a google, està empenyent el sistema cap el desequilibri.
Repescat amb pinces i sense temps per explicar-ho millor, l’esfera de la vida pública habermasiana en la societat del coneixement porta el sistema cap el desequilibri i actua de contrapoder eficient sempre i quant tingui una gran participació i aquesta participació cobreixi tot l’espectre d’individus, es a dir, no només els suposadament informats i educats sinó tothom doncs en aquest camí cap a la no linealitat i el caos, tan important pot ser una recepta de cuina, o un acudit en un xat com l’anàlisi més documentat sobre política internacional.
Cada cop que es registra a una web d’una gran empresa (endesa, telefònica, algun ministeri, etc) o accepta controls i censura en el seu us de les noves tecnologies, esta portant el sistema cap a la uniformitat i a un increment del control que sobre ell exerciran.
Sintetitzant:
– Si es redueix l’aportació energètica el sistema tendeix a la uniformitat. Si es manté es genera estabilitat. Si es vol entrar en un sistema ‘caòtic’ o de desequilibri s’ha d’augmentar l’aportació energètica per sobre del que el sistema necessita (òbviament sense fregir-lo)
– Només en un estat de desequilibri pot aparèixer algu no previst i arribar a un nou estadi d’estabilitat que permeti adquirir nous coneixements i tecnologies.
– Les empreses i governs tenen més interès en un estadi uniforme que en un estadi de desequilibri i per tant, per pròpia iniciativa mai invertiran per damunt del mínim necessari en la Societat del Coneixement.
– Son només els individus, actuant lliurement -en la mesura del possible- a la xarxa qui tiraran endavant el sistema cap a un nou estadi. Per tant. Fins i tot la tonteria més gran que algú pugui dir en, per exemple el foro del diari marca desprès d’un partit de futbol, pot ser molt important per desequilibrar el sistema. Lo important es crear i participar i, a poder ser, fora del àmbit dels poders de control de les grans empreses i governs.
I Google? No es una gran empresa?. Si, però això ara no toca. Un altre dia.
P.S. Aquesta entrada ha estat escrita d’una tirada. Quant tingui un moment ja la re-escriure millor i hi posare les referencies apropiades.